Arran de la capacitat del pensament dominant per fer creure que l’Estat espanyol havia fet tot allò que pertocava a una societat democràtica envers les víctimes del Franquisme, la veu de qui mai no s’ha rendit i ha denunciat el model espanyol d’impunitat (víctimes, familiars, associacions memorialistes i alguna força política) ha arribat soviet a la ciutadania distorsionada.
Efectivament, el neofranquisme del PP, el tant-me’n-fotisme de CiU i el cinisme del PSOE (difícilment els Zapatero, Rubalcaba, Jauregui, Fernández de la Vega podran treure’s de sobre tanta indignitat en llur actuació envers les víctimes) ha creat un escenari en què reclamar veritat, justícia i reparació (que ha estat la divisa que han seguit la resta d’Estats que patiren règims feixistes o dictatorials a l’hora de metabolitzar el passat) hagi estat percebut com una actitud “radical”.
Puc donar fe de…
D’aquí que hagi estat una satisfacció la lectura del darrer informe d’Amnistia Internacional “El desamparo de las víctimas de la Guerra Civil y el franquismo en España” de 2012.
Les conclusions són ben clares:
1. L’Estat espanyol incompleix les obligacions internacionals respecte al dret a la justícia i el deure d’investigar el crims.
2. Les víctimes estan desemparades judicialment (arxiu de causes, manca de notificacions i inhibicions).
I, en concret, Amnistia Internacional, denuncia:
a) Que les declinacions de competència de l’audiència Nacional i la sentència del Tribunal Suprem de 27 de febrer de 2012 (Sentencia Garzón) confirmen una interpretació incorrecta del principi de legalitat penal, la prescripció, la mort dels culpables. La Llei d’Amnistia i la Llei de la Memòria.
b) Que existeix una voluntat clara per part de les autoritats judicials de no complir amb les obligacions internacionals d’investigar els crims.
c) Que l’informe de la Fiscalia General de 6 de maig de 2011 que afirmava que a l’Estat espanyol s’investiguen crims contra la Humanitat és infundada i no s’adiu a la realitat.
d) Que l’Estat espanyol no actua en favor del principi de jurisdicció universal, raó per la qual s’allunya del progrés del gènere humà.
