Vic i l’home de la prima de risc

En línies generals va ser una classe magistral de política econòmica. De discurs pausat, gràfics a la pissarra i apunts bàsics de manual. Però, darrera del posat distant, encorbatat i les ulleres de muntura rodona s’amaga un espadatxí audaç que camina fent equilibris felins per sobre de la corda fluixa que enllaça els centres de poder de la capital belga. Més ara, que s’acosten eleccions a l’Eurocambra i qualsevol sortida de to podria ser un cataclisme per algun dels aspirants a presidir la Comissió, també pel seu cap, el vicepresident econòmic Olli Rehn.
 
El català Amadeu Altafaj, el cap adjunt del seu gabinet, segurament se’l pot considerar una de les persones més influents d’Europa. De fet, és l’home de la prima de risc: el portaveu que fa posar els nervis a flor de pell a les cancelleries europees o que més d’un primer ministre voldria tenir com a aliat per teixir un discurs que generi confiança en els futurs inversors. Una confiança en l’economia europea que, en línies generals, torna a repuntar. A l’Amadeu se l’ha de llegir sempre entre línies, superant la superficialitat del discurs oficial que ha de donar complint a la perfecció la tasca que Rehn li encomana. Aquest dilluns, la seva aura de guru de l’economia europea l’ha portat, per exemple, a trencar les expectatives de la Cambra de Comerç a Osona i a fer-li desplaçar el Dia de la Cambra a un auditori selecta: a la sala més noble de l’Atlàntida de Vic. La Cambra hi lliurava els seus premis anuals (a Imèdic+, Font Vergés, Effitronix, Grup Bon Preu i al fundador de Frigorífics Ferrer, Fèlix Ferrer) i Altafaj ha fet de padrí, amb una conferència titulada “Albirant la sortida de la crisi. Una perspectiva europea per a l’economia catalana”.
 
La veterania es nota, fins i tot en la manera com Altafaj enfoca la conferència. “Albirar és un terme mariner, que vol dir veure en la llunyania. Però, això no vol dir que s’arribi a port. Sobretot, quan el vaixell està tant castigat”, etziba. Per tant, el seu discurs no vol “vendre sopars de duro, sinó insuflar una dosi d’optimisme de la voluntat”. De fet, és el mantra que usa en tot moment per diferenciar –sempre obligant el periodista a escrutar més enllà de les seves paraules– l’estat d’una economia catalana que, clarament, té més capacitat de recuperació que la d’altres autonomies d’Espanya, un país que la Comissió Europea li preveu un creixement negatiu de l’1,3% del PIB a finals d’any. Mentre el ministre Cristóbal Montoro pontifica urbi et orbi que “Espanya dirà definitivament adéu a la crisi el 2014” –la Comissió li augura un creixement del 0,5%–, molts van presenciar l’estocada d’Altafaj a les seves previsions: “De cara als propers anys, el mercat laboral espanyol s’haurà estabilitzat, però amb un atur a nivells inacceptables, sempre per sobre del 25%, no es pot parlar de fi de la crisi. És molt agosarat”. Touché, perquè mai es va posar a la boca cap nom ni cap sigla, però va posar en evidència la dosi desmesurada d’optimisme que vol irradiar la Moncloa cada vegada que es tracta d’aquest tema en els mitjans de comunicació.
 
En un context tensionat per l’auge de l’independentisme, a Vic l’auditori no deixa de ser especial. I més, quan es parla d’empresaris: si bé sempre hi ha aquell més escèptic amb la transició nacional que s’ha engegat, molts d’altres s’han manifestat clarament a favor d’un nou estat, d’una economia catalana amb veu pròpia a la geopolítica internacional. Seguidors d’un alcalde de Vic, Josep M. Vila d’Abadal, que cada vegada que pren la paraula –també aquest dilluns– quasi bé ja ho dóna per fet. L’èxit de la convocatòria és una mostra més que l’empresari català veu el futur de Catalunya (també la independent) dins d’Europa, i gosaria dir dins del mateix entramat comunitari. És en aquest context, quan apareix l’Amadeu més còmplice: “Les empreses catalanes miren més que mai Europa, amb expectatives i exigències, que són totalment legítimes; el teixit aposta per la internacionalització, sobretot per necessitat, ja que la demanda interna està sota mínims”. De fet, és referint-se a Catalunya quan la recepta sembla, també, sustentada en els tòpics. Però, parlar de creixement recolzant-se amb dos valors tant nostres com “el seny i l’empenta” en un entorn on s’han premiat projectes innovadors, altament tecnologitzats i socialment responsables, és clau per tangibilitzar-los i tenir esperança tot i tirar de l’estereotip. Tinguem fe.