Viatge al país dels blancs

(Versió estesa a 3500 caràcters de l’article publicat a El Punt Avui el 23-Abr-19)
Acaba de publicar-se “Viatge al país dels blancs” (Rosa dels Vents, 2019), a on Ousman Umar ens explica, en primera persona, la seva experiència com a emigrant des de la seva Ghana natal, fins a arribar a Barcelona, un viatge que en avió duraria 6 hores, però que a ell li va costar més de 4 anys.
 
Ousman ens relata el seu viatge, que fonamentalment està ple de grans dificultats i penúries, sense estalviar-nos-en cap part, incloent diversos episodis que són, literalment, a vida o mort. Com a lector, hom té la sensació d’estar visquent una nova Odissea, però aquesta real i en ple segle XXI, quan de la mà d’Ousman passem de la seva Ghana natal tropical, al desert del Sàhara, el qual creua a peu, i d’aquí a la Líbia d’en Gadafi i Algèria i el Marroc, per després passar a Mauritània i arribar a Lanzarote amb una pastera, després de dos dies a l’Oceà Atlàntic.
 
Pel camí, Ousman es topa amb contrabandistes de persones, traficants, màfies i explotadors de tota mena. També amb personatges que l’acullen sota la seva ala i li permeten d’agafar aire, recuperar-se el temps suficient, i estalviar com per a poder continuar el seu viatge.
 
Ara que, pràcticament a diari, ens esgarrifem amb les noves de tants i tants emigrants que moren ofegats al Mediterrani, amb l’Ousman descobrim que això, en realitat, només és la punta de l’iceberg i que, de fet, el lloc a on moren la majoria dels emigrants és a la terrible travessia del desert del Sàhara, que l’Ousman descriu com un “enorme cementiri”, i durant la qual periòdicament es van trobant grups de cadàvers momificats per la calor i la sequedat, testimonis muts del escruixidor preu que els emigrants paguen pel seu desig de millorar les seves vides. Del grup amb què viatjava l’Ousman, només aconsegueixen travessar el desert 6 de les 46 persones que emprenen la travessa.
 
Crec sincerament que caldria que aquest llibre el llegissin tots aquells que estan en contra de l’arribada d’immigrants. No per a canviar la seva opinió, perfectament legítima, sinó per a, com a mínim, concedir a tots els emigrants que acaben arribant, el respecte que mereixen pels extrems sacrificis personals que han estar disposats a fer, i han fet, durant la seva migració. Pràcticament ningú dels que viuen al primer món, haurà d’abordar mai proves d’una duresa que ni remotament s’hi acosti.
 
Ousman es defineix com a afortunat i, certament, surt il·lès de moltes situacions a on altres, com Musa, el seu millor amic, moren, com quan s’enfonsa una de les dues pasteres a la nit a pocs metres de la platja d’on han sortit. En aquest sentit, el moment a on Ousman coneix a la seva futura mare adoptiva a Barcelona, resultaria increïble, si no fos que és rigorosament cert. És finalment aquesta adopció que dona l’Ousman un port segur a on arrecerar-se, evolucionar i créixer, i passar de ser analfabet a la seva arribada a Barcelona, a dominar l’anglès, el català i el castellà, i a tenir un títol universitari
 
Però l’Ousman no s’ha aturat aquí, i ha fundat NASCO (https://nascoict.org), una ONG destinada a millorar l’educació dels nens ghanesos, per tal de que puguin millorar el seu futur al seu país natal, i no es vegin així abocats a passar per migracions tant dures com la seva.
Però el que el llibre no pot transmetre, i el que jo trobo més impressionant, és que, quan parles amb l’Ousman, a qui tinc el privilegi de conèixer personalment, sempre té una visió positiva i alegre sobre el futur, la vida i el món en general. Ser capaç de viure la vida així, malgrat totes les seves duríssimes vivències, és, crec, un extraordinari exemple vital.