VIATGE AL COR REBEL DE CATALUNYA

Així, mentre els altres destinacions tenen una marca prou convincent (Girona-Costa Brava, Tarragona-Costa Daurada, Terres de l'Ebre, Terres de Lleida, Pirineus, Barcelona), la resta de la província de Barcelona queda amagada sota l'ombra de la capital amb submarques poc potents o indefinides. En el seu moment, vam fer promoure un nou nom per a la façana marítima com a Costa de Barcelona (substituint Garraf i Maresme) i crec que va ser encertat.

Ara bé, malgrat els recents esforços de la Diputació per batejar a la criatura, no acabo de veure clar quina possibilitat té aquest concepte aplicat a Terrassa, Sabadell o Granollers. I tampoc veig molt avenç en passar de Catalunya Central a Paisatges de Barcelona, ​​tant o més indefinit. Per tant, el primer problema, que no és menor, és el nom.

Crec que en el cas de la Catalunya central s'hauria de buscar en trets comuns de la idiosincràsia i del patrimoni immaterial la font d'inspiració. Sobretot, a causa de la seva divisió comarcal i que no té cap ciutat en funcions de capital. Aquestes comarques –Osona, Bages, Anoia, a les que es pot afegir almenys la part meridional del Solsonès i el Berguedà– han estat protagonistes d'episodis nuclears de la història política, social i cultural de Catalunya. Per això, tant el concepte de Cor de Catalunya, com el de Catalunya Rebel, que en alguns treballs s'han utilitzat, s'aproparien més a una definició emocional i comprensiva d'aquesta destinació.

Què trobem aquí? Un territori envoltat de parcs naturals de muntanya: Montseny, Sant Llorenç i la Mola, Montserrat, les Guilleries i Cadí Moixeró. Una zona bàsicament explotada pel turisme interior i sobretot pel visitant d'escapada de Barcelona. Hi trobem alguns elements patrimonials materials connectats amb immaterials que ens transporten als orígens de Catalunya: monestirs com Montserrat (ara ple de russos que fan que fins i tot les que venen mató el parlin), el complex Mon Sant Benet, el castell de Cardona, Sant Pere de Casserres, L'estany, Lluçà … Precisament per posar en valor aquest patrimoni es va dissenyar el Camí de Sant Jaume català, fent-lo circular pel bell mig d'aquest territori i fent etapes en alguns dels monestirs citats, o parada a Igualada o Jorba. També la ruta del Pirineus Comtal posava en valor alguns d'aquests enclavaments i els de les principals ciutats medievals com Manresa i Vic.

A aquest període medieval caldria afegir-hi la riquesa patrimonial romànica i gòtica (a darrera del MNAC) que inclouen el museu episcopal de Vic i el de Solsona. Hi ha un potencial mal explotat en els centres de les viles medievals. Només algun intent a mig camí com la ruta de Pere III en el Bages que inclou el castell de Balsareny, restaurat pel noble Peguera, home de confiança del Rei; la vila emmurallada de Santpedor; el pont de Sallent de la mateixa època real i la Manresa de la Seu i el barri antic, ara ben explicat en el centre d'interpretació del carrer del Balç. I una línia conductora que uneix aquests enclavaments: la sèquia medieval de 29 quilòmetres que es pot seguir a peu en còmodes passejos i que té el seu punt d'interpretació en el Llac de l'Agulla i en el museu dels dipòsits vells a Manresa.

Però crec que l'època que dóna més personalitat al conjunt del territori és la que va del segle XVI fins al final del segle XIX, quan es configura la Catalunya moderna i contemporània. Tenim en aquests territoris restes arqueològiques, edificis i memòria sobre fets immaterials que tenen en comú que van succeir en el cor del país amb to de rebel·lia. Des de la presència d'Ignasi de Loyola a Manresa i Montserrat –del que se celebraran els 500 anys el proper 2022 i que ha originat el disseny d'una ruta ignaciana des de Loyola a la ciutat del Cardener–, fins a les múltiples històries de bandolers i de bruixes que han servit perquè diversos ajuntaments d'Osona, la Selva i el Bages. Aquestes localitats haurien d'apostar tant per recrear festes populars ambientades en fets reals de personatges com Perot Rocaguinarda o Serrallonga. O en fogueres de bruixes documentades a Viladrau , Olost o Sant Feliu Saserra. O les petjades de la rebel·lia de la guerra ara commemorada del 1707-14, amb punts i centres d'interpretació a Prats de Rei, Talamanca, Moià o Cardona. Solsona com a ciutat, i Manresa en el seu museu, podrien ser referència de l'art barroc.

La Guerra del Francès està pràcticament sense explotar turísticament. I les Guerres dels carlistes, autèntic far west que només la inexistència d'estat i l'autoodi fan que no siguin carn de films o museus. Les primeres festes de recreació carlistes han aparegut en aquestes comarques a Alpens i Avinyó i donaran lloc a centres d'interpretació com un molt modest que hi ha a Pinós de Solsonès. I què dir de la Renaixença i la industrialització també al segle XIX. El Llobregat com a cas únic al costat del Ter, que sí té un bon tractament turístic amb museu inclòs a Manlleu, de riu clau en la industrialització (només explotat parcialment al parc fluvial del Baix Berguedà). També en el museu de les mines de Cercs. Però falta passar d'un recurs incomplet (per exemple, no es pot caminar a plaure al llarg del riu des de Castellar de n'Hug al Delta) a un producte turístic amb cara i ulls. En aquest paquet d'industrialització hi ha alguns punts forts com el Museu paperer de Capellades. Burgesos rebels, obrers revolucionaris i poetes nacionals com Verdaguer i Miquel Martí Pol que tenen sengles rutes dedicades a Folgueroles i Roda de Ter.

I, finalment, hi ha suficient diversitat de turisme actiu (globus, BTTs, etc) i un alt nivell enogastronòmic. Des de Vins DO Bages o Penedés a l'àrea de l'Anoia, fins a productes elaborats del porc, formatgeries de prestigi o la sempre valorada cuina dels bolets. Amb aquestes bases, diverses estrelles Michelin com les de Rovira o Jubany, acaben de posar el
atractiu de la destinació del Cor de Catalunya. O, si volen, de la Catalunya Rebel.

–––––––––––––––––––––––––––

Apèndix: Parlant de rebel·lia, aquesta setmana el govern de Catalunya ha decidit –amb el suport d'Esquerra– donar per prorrogats definitivament els pressupostos durant el 2013 i establir els de el 2014, incloent els ingressos corresponents als deutes de l'Estat. Tot això, al mateix temps que inicia processos legals per denunciar els incompliments i il·legalitats del govern espanyol en el repartiment del dèficit. De fet, això no hauria de qualificar-se de rebel·lia, sinó de compliment de la legalitat.

Una altra rebel·lia de la setmana és la dels agents socials contra la recomanació de la baixada del 10% dels sous. Jo no m'oposaria a la baixada dels sous, sobretot si fos destinada als grans sous. Als mileuristes ni tocar-los. Només si es retalla seriosament els sous abusius de les direccions d'empreses públiques o privades que situen la piràmide salarial d'Espanya entre les més injustes d'Europa (distàncies d'1 a 30, si no record malament). La baixada dels grans sous realment seria una fórmula per homologar-se amb les piràmides socials nòrdiques (amb distàncies d'1 a 7 com a molt).