Un dossier sobre la possibilitat que Catalunya fos independent, si estava preparada per esser-ho, si econòmicament seria possible, si hi hauria més avantatges o més inconvenients i els perjudicis de la dependència d’Espanya, va ser publicat per la revista Presència de final d’octubre. El que a mi em va interessar més va ser conèixer què en pensaven del tema els partits polítics. Vos en faré cinc cèntims, però heu de saber la meva decepció per la curtedat de mires dels polítics que varen contestar, ja que la majoria es queden en el territori dels sis milions, o set, o vuit…
El representant del PP va negar l’existència d’espoli fiscal, que Catalunya té el major autogovern de la seva història, que s’ha de desenvolupar dins Espanya, que no guanyaríem res de ser independents i que perdríem molta presència internacional. Per al PP, Catalunya són les quatre províncies convertides en autonomia.
El representant del PSC creu que la independència no resoldria cap dels problemes que diuen els independentistes, que anar amb Espanya ens afavoreix perquè és una potència mundial, que el seu model no planteja l’independentisme, sinó un catalanisme federalista; volen un estat federal. Devers el PSC, també es limiten a pensar en la Catalunya autonòmica.
El representant d’ICV afirma que només una minoria de la societat catalana és independentista, que primer s’ha d’aconseguir el dret a l’autodeterminació i que per a ells és prioritari l’Estatut. Creuen que es defensaria la cohesió social amb un estat propi dins un estat federal. Es queden també amb la Catalunya que correspon al Principat.
El representant de CiU exposa que la independència milloraria l’autoestima i la confiança dels catalans, però que causaria un trauma a una minoria molt gran. Que CiU no és independentista, encara que hi hagi molts militants que ho siguin i que la propera estació és que es compleixi el 100% de l’Estatut que es va aprovar. També es queden en la Catalunya continental i del sud dels Pirineus.
El representant d’ERC defensa l’independentisme, però que no volen quedar marginats de la política fins que tenguin majoria al Parlament. No volen un independentisme guardià de les essències. Tenir estructura d’estat contribuiria fortament a acabar amb els sentiments d’inferioritat que afecten molts àmbits de la vida col•lectiva. No parla de la Gran Catalunya, encara que sabem que el partit s’estén pel País Valencià i per les Illes Balears.
El representant de Reagrupament només troba avantatges a la independència: llibertat, capacitat per decidir, alliberament del país i deixar d’intentar canviar la Constitució espanyola, anar darrere el federalisme o intentar aconseguir el concert econòmic, perquè cap espanyol no està disposat a cedir en aquestes coses. No diu de quin país es tracta, no hi fa referències.
El representant de les CUP és el que explica més clarament que sempre es refereixen a la independència dels PPCC, sense descartar que la independència pogués arribar en un procés que s’iniciàs al Principat. La veuen completament necessària per tornar a la plenitud nacional de fa 300 anys i perquè dins Espanya no ens podem sentir lliures ni respectats.
En definitiva, tres partits amb diferents graus d’independentisme, dos d’ells encara s’han d’estrenar per poder saber la representació que podran treure al Parlament. Només n’hi ha un que manifesta clarament que la nació és tota i no esmicolada. Aquest sempre ha estat el problema de la metròpoli, oblidar-se dels altres territoris que conformen la nació catalana. Molta gent posa l’exemple de Llatinoamèrica i diuen que pensar així és com si les vint nacions haguessin d’esser totes Espanya, i així fan callar els que els volien convèncer. I aquest exemple no té res a veure amb nosaltres i és molt llarg d’explicar, però tota Llatinoamèrica va ser Castella o va ser Espanya, i una rere l’altra i per la força de les armes es varen anar independitzant d’Espanya, cosa que no ha ocorregut amb les Illes i amb el País Valencià, que varen ser capturats per un país estranger amb una guerra. A més, els territoris llatinoamericans tenen indígenes anteriors a la colonització, que actualment s’estan reivindicant. Aquí, això no ha ocorregut i per tant, no existeix cap punt de comparació.
