A España ha quedat sobradament amortitzat el període federal o federalista, en el que només hi ha cregut algun determinat partit a casa nostra, mentre que a fora ha estat com un error de la Constitución Española que algun dia quedaria corregit i mentrestant tots els moviments estructurals han seguit estant en una sola direcció: la unitat indissoluble, centralista, uniforme i jeràrquica entre el govern central i les altres entitats.
Sr. President, aquest dijous a La Moncloa, el Sr. Rajoy, amb la seva actitud que, no per ja prevista, ha de deixar de tenir la seva molt rellevant importància per la nostra reacció al respecte i pel nostre esdevenir, ens han donat pas a processar el massiu i transversal rampell emocional per transformar-lo en projecte polític, amb un clar full de ruta per un objectiu concret i final. Heu de ser conscient de que, baix el lema origen de la manifestació s’hi van ajuntar molts sentiments, però tots de rebuig i de disconformitat en seguir com estem.
Eleccions anticipades, sense cap mena de por perquè el pas donat per la “nostra” dreta l’ha acostat al bateg de moltíssima gent, més enllà de la que va sortir al carrer l’11 de setembre. Unes eleccions on, ara si, hi ha d’haver quatre opcions ben clares, per a “tots els gustos” que hi ha a la societat del nostre país: Per una dreta nacionalista i pel seu Estat propi, per una esquerra independentista, sense més,… i per les mateixes opcions pels que, vivint a Catalunya, legítimament, es senten igual d’espanyols, o més espanyols. Dretes i esquerres, d’una manera o de l’altra, perquè en política millor que no hi hagi mitges tintes. Radical o moderat, però, s’és o no s’és.
És, principalment, el ser o no ser com el país que tots hem de ser conscients que som, i estem abocats, ens han empés, a manifestar-ho obertament com calgui. No fer-ho, no donar aquest pas, és acceptar, i no caldria un referèndum que ho certifiqui, quedar dissolts ja definitivament com una simple comunitat autònoma, cada cop més disminuïda en els seus trets més característics i singulars. Definitivament, si, perquè la força que en aquest moment hi ha al carrer ho esta ben aprofitada i conduïda, o pot quedar frustrada de per vida cedint així davant del corrent, que sempre hi ha estat, dels que només accepten una Catalunya espanyola i uns catalans amb les seves “manies” de cultura i llengua pròpies per anar per casa.
El procés d’independència segurament serà molt complicat. De fet, per començar, no crec que ningú estigui en condicions de poder calibrar degudament les contrapartides a ser lliures i senyors de les nostres decisions i de les nostres responsabilitats però, al final de tot, jo que crec fermament en les nostres capacitats individuals i de grup, i també empresarials i polítiques, com assegura el politòleg i catedràtic Ferran Requejo a El Singular Digital: “Tindríem els mateixos problemes que països normals com Suècia, Dinamarca o Holanda, i sempre en l’espectre dels països més rics de l’escena europea”, i acaba: “La independència és un bon negoci, una altra cosa és que sigui fàcil. El que està clar és que si s’estableix, Catalunya millorarà molt. I establirà unes bases normalitzades pel seu desenvolupament futur”.
Escrit al http://www.xavier.guarque.blog.cat/
