VIA CATALANA CAP A LA DEMOCRÀCIA

 La desautorització de la Via catalana es sol fer qüestionant-ne la iniciativa, el contingut o atribuint a designis d’una conspiració nacionalista de les elits la seva promoció.
Si vivim en un estat de dret, suposo que no hi ha ningú que no sigui feixista, que vulgui impedir el lliure exercici del dret a la manifestació, per altra banda recollit en una Constitució que es branda tot sovint contra allò que convé. Curiosament aquesta Constitució, a diferència de les europees homologades democràticament, no prohibeix ni l’existència ni els símbols que enalteixen i defensen el règim de la dictadura de Franco, com sí que estan prohibides a Alemanya, França o Itàlia les manifestacions hitlerianes, petainistes o mussolinianes. Fa pocs dies diversos responsables del PP han pretès homologar la bandera independentista o la republicana amb els símbols franquistes i nazis. Impensable en cap lloc d’Europa.
Així doncs, una entitat de la societat civil, l’ANC amb suport de milers d’altres entitats de tot el país, sense el qual es faria incomprensible la capacitat de mobilització, convoca una manifestació en forma de cadena humana per a què Catalunya sigui un Estat. Res a dir, no?
La segona desautorització, a manca d’arguments democràtics, sol atribuir a una conspiració pràcticament judeo masònica de les elits de la burgesia catalana la promoció i finançament d’aquesta manifestació, com la de l’any passat com totes les que des de 2006 han anat expandint-se cada cop més pels carrers de Catalunya. Una altra versió parla d’embogiment de les elits i del poble. El poble català s’ha tornat boig. Què ens proposen aquestes minories il·luminades que a Catalunya prediquen que tothom està boig menys elles? Tancar el poble en camps de concentració psiquiàtrics? Aquestes versions es venen molt a les tertúlies de 13TV o d’Intereconomia, a la Razón, a l’ABC i a El Mundo; i si us he de dir la veritat, m’encanta que se les creguin, perquè no hi ha pitjor forma de poder abordar el gros problema que té Espanya, plantejant malament la pregunta. Això vol dir que el problema els acabarà esclatant i encara estaran buscant la cúpula masònica d’on ha sortit el moviment. Cúpula que no existeix.
Fem memòria. Fins el 2004 les enquestes donaven un percentatge de suport a la independència que es movia entre el 14 i el 25%, amb tendència lleugera a l’alça fruit d’un malestar sord que s’anava acumulant per la degradació de la democràcia a Catalunya que significava l’erosió autonòmica. Aquest malestar sord, que ja va donar un resultat polític en la catapulta d’ERC a la tercera posició amb paper clau, va forçar a les cúpules dels partits més instal·lats en el règim de la 3a Restauració (1a, Ferran VII; 2a, Alfons XII) a moure’s de la cadira i explorar des de la via totalment legal prevista en la Constitució, la Reforma de l’Estatut d’Autonomia amb dues finalitats clares: canviar l’injust sistema de finançament i d’inversió que es començava a percebre des de l’opinió pública com un greu problema social quotidià, (el que els castellans en dirien el huevo), i consolidar i blindar els drets polítics i la cultura de Catalunya amb un sistema de competències transparent, i net d’intervencions abusives de l’Estat (el que els castellans en dirien el fuero). En definitiva era una proposta com algun intel·ligent espanyolista va detectar de fer amb Catalunya un encaix federal i plurinacional a Espanya. La resposta de l’opinió pública, publicada, de les elits polítiques i de l’aparell de l’Estat va ser no “al fuero y al huevo”. “España antes rota que federal”. Y aquí estem. Les elits moderades catalanes van intentar assumir un cop més l’autocensura com a fórmula de pacte. L’acord de Mas-Zapatero i el penós recorregut de l’Estatut al Congrés, indica que una actitud menys “conquistadora” de les elits de la llotja del Bernabeu haguessin trobat, un cop més, entre els “Pendons rojos” dels que parla Albert Sánchez Piñol, una ampla voluntat de col·laboracionisme. La massiva manifestació del febrer de 2006 muntada per les entitats i ERC en contra de les rebaixes pactades i que es veien a venir, i que va omplir, recordem-ho des de Plaça Espanya a Arc de Triomf va ser un seriós avís per aquest pendons rojos. I la participació inferior al 50% en el referèndum de l’Estatut ribotejat per Guerra i Companyia, també.
Però després va venir el viacrucis del TC, patètic, il·legítim amb la meitat de membres dimitits, i que culminà amb la sentència del 2010. No només Catalunya es quedava sense “Fuero y Huevo”, sinó que es donava la volta a la voluntat dels estatuents, establint un cop d’Estat constitucional contra el contingut del Pacte Constituent del 1978: cap competència era exclusiva, el finançament seria arbitrari al servei d’una causa anomenada solidaritat, que de fet era la consagració de la injustícia, i es tocava os amb la col·locació del català com a llengua secundària.
La societat civil (no els partits que havien donat suport a aquell Estatut i que van quedar amb el cul a l’aire) va sortir al carrer el juliol i va dir: el que vota el poble de Catalunya és sagrat en democràcia i per tant, un TC no pot tombar la decisió d’un poble que té dret a decidir. Amb moltes contradiccions, excepte el PP i C’s que estan en contra de la democràcia a Catalunya, la resta de partits van donar suport a la manifestació.
D’aquella Espanya on les seves classes dominants, les classes extractives de Madrid, amb ampli suport popular de la gent que viu de les molles de pa del banquet espoliador, va venir la gran decepció (no odi, com pretenen alguns que sí que en tenen) de la major part de les classes populars catalanes, que llavors van fer el gir. I les estadístiques de favorables a la independència es van disparar. I això generà davant els dubtes i vacil·lacions de tots els partits que havien donat suport a l’estatut, la creació autònoma d’una organització civil per superar un impasse que els pendons rojos catalans eren incapaços d’abordar davant els colonitzadors castellans. L’ANC i les seves mobilitzacions són fruit d’Espanya. El KM 0 de La Via Catalana, també està a la Plaza del Sol.
Què proposaven PSC, CiU i IC davant el desastre post sentència? Renegociar l’Estatut, posar a través de lleis o del famós 150.2, pedaços a l’estripada sense pal·liatius que el TC havia fet de l’autogovern. Mentrestant l’aparell de l’Estat, i amb l’acceleració subsegüent a la pujada del PP, aprofitava totes les bretxes obertes en les muralles de l’autonomia, per aterrar les restes. La màquina legislativa del Govern de l’Estat amb l’excusa de la crisi ha engegat una dinàmica accelerada que hores d’ara es pot afirmar que ja no queda autonomia. L’estat ingressa i paga el que vol, decideix cada cop més en tot, i obliga a les CA a ser simples delegacions asfixiades econòmicament que han d’aplicar les seves polítiques. Per això millor que ressuscitin els governadors civils i els “jefes provinciales del Movimiento”. S’ha consumat el cop d’Estat del 23F.
Per això davant la paràlisi de l’autonomisme català (CiU, PSC, IC) el moviment popular proposava una manifestació per l’Estat propi , l’11 de setembre del 2012 (un milió i escaig i impacte mundial); i recordin que fins a última hora CiU parlà de què hi anava pel pacte fiscal, i que IC deia sí però no. I el PSC en plena desbandada, va dir per primera vegada que no a la mobilització de la centralitat sociològica. I passà el que passà:  Ciu I IC reaccionaren apuntant-se en les eleccions següents de desembre 2012 al programa pel dret a decidir i l’Estat propi, perquè les seves bases socials s’han mogut majoritàriament cap aquí. El PSC va fer marxa enrere, abandonant a la seva sort les bases socialdemòcrates i catalanistes, i es situà a l’òrbita de la dreta espanyolista.
I arribem on som ara.
Com que la casta extractiva preocupada per subsistir davant dels escàndols de robatori il.legal generalitzat (Bàrcenas- PP; Noos- Monarqia, Eros- Psoe i afegeixin si volen Millet-CiU), necessita resituar-se, busca enemics interns a Espanya. El paper d’enemic el fa Catalunya (el sector negocis de Ciu majoritàriament és anti independentista; i una minoria també s’ha apuntat al nou carro). I a l’exterior, l’enemic Gran Bretanya i Gibraltar.
Cap proposta de reconsideració de l’estat que no sigui tornar a l’Espanya preconstitucional. Compten els territoris no les persones, davant de la sorpresa dels demòcrates conservadors anglesos. Llavors, amb aquest principi i sense poder utilitzar les armes del Duc de Berwick què pensa fer l’elit espanyola davant una població que definitivament ha girat l’esquena a Espanya i no està disposada, essent el 16% del total, a continuar rebent el 10%, mentre contribuïm al 20% del PIB, al 24% dels ingressos, al 30% de les exportacions i del turisme, i a prop del 50% de la recerca més avançada? Com respondrà a la indignació d’una població amb el 27% d’atur i només un 10% de funcionaris mentre la mitjana espanyola és el doble i la d’algunes comunitats el triple?  I a què les nostres institucions siguin tractades com governs civils? I que la nostra cultura sigui exclosa de l’espanyolitat?
La via catalana que promou la societat civil amb suport ara sí, de la major part de partits del Parlament, és una aposta per una solució raonada de divorci com es fa entre parelles civilitzades de països amb drets civils. La Via espanyola quina és? “La maté porqué era mía”? Els energúmens que en comptes d’arguments només utilitzen la por i l’amenaça contra la via democràtica i pacífica per a la construcció d’un nou marc democràtic i social a Europa, hauran de posar-hi imaginació per no repetir allò de bombardejar Barcelona cada cinquanta anys.
http://www.economiadigital.es/cat/notices/2013/08/via_catalana_cap_a_la_democracia_45572.php