Falten pocs dies perquè els catalans desaprofitin per enèsima vegada l'oportunitat d’avançar cap a la seva llibertat, cap a la independència. No cal ser visionari per saber-ho. Els catalans estan en plena forma, com sempre, per d’una banda abstenir-se en aquestes eleccions europees certament menys que en les anteriors, però molt més del que ara convindria si el que volen és demostrar 1) la seva existència cridant l’atenció i democràticament amb un bon tou de vots que els diferenciï davant del món del veí espanyol 2) el seu europeisme, si tan preocupats estan per demostrar-lo 3) que voten Artur Mas, per fer-lo fort en tant que és qui davant del món lidera el procés independentista. I per altra banda els catalans demostraran estar en forma en aquest mateix sentit no votant suficientment Mas, fent-ho en favor d’altres partits. Una pena, perquè més de mitja Catalunya hauria de votar-lo en aquestes eleccions europees.
CiU és certament una autèntica caca de partit, pusil·lànime, miserable, amb ferum de colònia cara i corbata recent planxada, un partit covard fins a la vergonya aliena, i de fet no és d’estranyar-se sent en definitiva el fidel reflex d’aquest poble patètic. Però, m’agradi o no, ara he de votar aquest partit ni que sigui amb una pinça al nas si vull que allò que en aquest cas compta, és a dir la visibilitat de cara al món de la força independentista, sigui el màxim de potent i doni, doncs, la imatge més seriosa possible. I això només és possible fent fort qui lidera el procés, o sigui el president Mas. El món no sap qui és Esquerra, i ni tan sols CiU. El món en canvi sap quina cara té Artur Mas com a líder del procés, i davant d'Espanya amb un Mas afeblit l'independentisme no té cap autoritat. Votar CiU és votar per la coalició on pertany el meu ídol Duran, sí, però paradoxalment és votar contra Duran. O no diu Duran que l'estratègia de Mas només fa que donar vots a Esquerra? Doncs traiem-li la raó votant CiU. El món no sap qui és Duran. Votar CiU és per sobre de tot votar Mas. Dit altrament: per al món, Mas és el líder, el baròmetre exacte de l’independentisme català, ens sembli just o no. Això sí, un cop dipositat el meu vot, m’aniré a rentar les mans amb lleixiu. És el que tenim i no el que jo voldria tenir, i per ser lliures cal fer el que calgui.
Parlo del que toca fer ara. Després, tranquils, que ja vindrà la traïció, l'aigua al vi independentista en nom del seny, les desavinences entre partits, les misèries de sempre de la nostra classe política infumable, que comptarà, no caldria si no, amb l'ajut inestimable del poble català, que ja d'entrada haurà afeblit Mas, desacreditat així el procés en negar-li el vot i fent que el món prengui els catalans pel que són: una llar d’infants idiotes. Però això ja no serà culpa meva. Entre tots els catalans, polítics i ramat, s’hauran encarregat de fer una feina excel·lent, tal com mana la tradició.
De moment sento Mas enganyar quan diu cofoi que “els espanyols tenen cultura del poder, i en canvi els catalans cultura del pacte”. Enganya per les dues bandes, perquè Espanya no té cultura del poder —tot els estats tenen cultura del poder— sinó més exactament cultura del poder totalitari, i Catalunya no té cultura del pacte sinó cultura de la vaselina autofinanciada. Els catalans presumeixen de ser pactistes per no haver de presumir de covards. El poble català hauria de tenir cultura del poder i del pacte, no només del pacte. Ja veuries que diferent ens aniria. I amb això no insinuo ni crec que en el procés present l’arma catalana no hagi de ser la pau i l’estricta democràcia. Perquè, de fet, és l’única que tenim.
El que no pot ser és que en nom del pacte Mas ens digui que si Espanya ens fa una proposta (?!) s’haurà de posar a votació —ho ha demanat en cap moment el poble català? S’ha manifestat al carrer per a això? El que no pot ser és, doncs, anar sumant en la consulta diferents versions, o sigui possibilitats, del “no”, unes opcions que, a més de no demanar-les el poble, deixen en inferioritat de possibilitats de reeixir l’opció independentista; el que no pot ser és aquesta absoluta manca de convenciment quan es fa cas al que diu o deixa de dir The Economist o el Financial Times, i més quan aquest acaba de ficar cullerada allà on correspon decidir als catalans en parlar aquest diari d’irresponsabilitat de Rajoy per no asseure’s a negociar una tercera via (?!). No ho hem de decidir nosaltres, els catalans, això? No pot ser que als catalans els caigui la bava pel que ha dit el Financial Times, quan el que ha fet aquest diari és humiliar-nos en opinar en la línia que es prengui una decisió prescindint de la voluntat dels catalans sobre el destí del seu propi poble; el que no pot ser és creure’s que anem de debò cap a la independència, quan mentrestant el conseller d’economia català està preocupat pels pressupostos espanyols de l’any que ve, i per més que ens vingui amb la vella història que cal ser realista i no descurar el dia a dia. Fa quaranta anys que sento la mateixa cançó. És així com es transgredeix la legalitat espanyola vigent de la qual et vols deslliurar?; el que no pot ser és que els mitjans continuïn parlant de la tercera via a través dels seus tertulians, quan ningú del poble no l’ha demanada i no crec que ningú cregui que els Reis vénen d’Orient perquè ens ho hagin d’anar repetint cada dia aquests xerraires de fira pagats amb l’erari públic català; el que no pot ser és que contínuament hagi de sentir dir alegrement a aquests xerraires dels mitjans nostrats, i sense que ningú els repliqui, que això de la independència és l’últim recurs, una cosa indesitjable on ens estan abocant els espanyols en contra de la nostra voluntat. No pot ser aquesta actitud de poca-pena traduïda en ridícula amenaça del bocamoll que delata que no té intenció de transgredir res. Així, certament, no es fan les coses si de debò diem que som una nació i en conseqüència volem decidir plenament el nostre destí aconseguint la llibertat. Els catalans volen la independència, sí o no? Veient aquestes actituds passives pròpies d’esclaus, en què es posa aquesta suposada voluntat en mans dels nostres botxins, francament ho dubto molt. Però, si és així, si de debò volem ser lliures, cal que recordem que la llibertat no es demana, i menys al teu botxí: la llibertat es pren. Perquè, si es demana, vol dir que la llibertat realment no es vol, fa por en no exercir-la ja ara, des de l’opressió.
