Veneçuela i Catalunya, Catalunya i Veneçuela

Inicio aquí el relat d’una vivència que ajuda a entendre les raons per les quals el govern veneçolà, i crec que la majoria d’aquell  poble, recolza les pretensions independentistes de Catalunya.
A l’any 87 vaig viatjar a Veneçuela i vaig tenir la sort de conéixer les dues realitats en les que el país viu: quatre mesos a la selva i vuit a Caraques em van donar una visió d’allò que és Veneçuela a grans trets. El supremacisme occidental, en el que estava immersa, en feia un relat de la població veneçolana explicant-la com a un grup de micos que havien baixat dels arbres i que, després de vestir-se uns pantalons, reivindicaven el seu dret a ser quelcom més que individus catalogats en del grup de l’espècie animal que es troba un pas més avall de l’esgraó ocupat pels humans, en la jerarquia biològica dels éssers vius. El què dic sembla molt bèstia, però aquesta i no una altra, és la concepció que justificava a Occident  en l’apoderament dels recursos d’un país que, per dret de naixement, pertanyen als ciutadans nascuts a Veneçuela i no a uns altres. Deshumanitzar a aquell que es vol combatre o espoliar és la pràctica habitual de tot grup piscopatitzat; al capdavant de les corporacions, petites empreses e inclús empreses familiars liderades per occidentals (catalans i catalanes també) hi havia gent mancada dels principis ètics més essencials. Davant una afirmació que divideix la humanitat en dos espècimens, un l’humà complert i l’altre l’humà que baixa d’un arbre i posant-se uns pantalons reivindica els mateixos drets que el primer, em vaig dedicar a analitzar la realitat; la pregunta obligada era: la població veneçolana era certament tant primitiva? Del segon grup, el dels micos amb pantalons, vaig tenir l’oportunitat de conéixer dues noies de quinze anys; ambdues, molt lluny de casa seva ja que eren originàries de zones de l’interior del país, es passaven el dia netejant els vitrallets i collarets, entre altres coses, de famílies de la classe mitjana-alta, amb la finalitat de poder assistir a classes nocturnes a un “Liceo” (en teoria equivalent a un institut de batxillerat), on en el primer curs amb prou feina s’assolia un nivell equiparable al tercer d’ESO de les nostres escoles. Les noies en qüestió, a canvi de treballar tot el dia de domèstiques, rebien poca cosa més que menjar calent, un llit, i l’accés a una educació pública, com he dit, d’un nivell molt baix. Havien baixat dels arbres per a que, «civilitzats» occidentals o occidentalitzats (en tota societat hi ha traïdors al seu propi poble), en treiessin profit de les seves ànsies de ser quelcom més que un mico amb pantalons. Definitivament, la determinació i la vàlua d’aquelles dues adolescents em va convéncer de que la població veneçolana era quelcom més que micos empantalonats, havia descobert que el relat occidental que volia explicar-los  era una gran mentida. El següent pas, irrenunciable, era el d’analitzar la tipologia d’Estat que permetia aquell esclavatge a les acaballes del segle 20. Lusinchi, era qui presidia aleshores Veneçuela, sota la protecció i complacència del benefactor govern americà. El poble, pobre però lúcid, havia trobat la manera de donar significat a les sigles que conformaven el nom que identificava la més popular de les seves cerveses: POLAR; per a ells aquestes significaven «Pueblo, Oye, Lusinchi Amaneció Rascao» (rascao significa per als veneçolans borratxo); de tot plegant res en deien als mitjans occidentals, per a aquests, la Veneçuela explotada, era promocionada com a un país capdavanter, en ple gaudi de la sobreabundància petroliera;  es venia com un dels països amb un dels més elevats índexs de riquesa del cono sud. El que els mitjans occidentals no explicaven era que aquest índex es treia a partir de les dades d’un cens en el qual hi lluïen per la seva absència centenars de milers de ciutadans que, pel fet de no estar imbricats en les dinàmiques pròpies del capitalisme (aquells que estaven saltant pels arbres), no constaven enlloc;  no existien ni com als titulars dels drets dels quals tots els ciutadans gaudim des de les conquestes socials de la Revolució francesa. Doncs bé, Chávez “el gran dictador”  va cometre l’aberració de, entre salt de liana en liana, agafar les dades d’aquests saltimbanquis i els va convertir en ciutadans i ciutadanes de ple dret. Si, van tenir des d’aleshores el mateixos drets que tots i totes els ciutadans occidentals tenim, un DNI que els salvava del total anonimat i que els atorgava drets. L’índex de riquesa, en tenir en compte les noves dades, va baixar en picat. Aleshores, l’occident «culte» e «informat» es va posar les mans al cap, i en un atac d’histèria va repetir la cançoneta dels mitjans agenollats al capital: Chávez ha portat la misèria a Veneçuela!!! el Comunisme (que dota de DNI a tots els seus ciutadans) empobreix als pobles!!! I vet aquí que aquells que havien mantingut a un «rascao» en el poder i la inexistència administrativa de la gran majoria d’habitants d’un país, es van atorgar el dret d’orientar tot el seu poder en enderrocar al líder que havia aconseguit que, per uns moments, -els necessaris per a enregistrar les seves dades en un cens-, milions de ciutadans veneçolans deixessin de saltar de branca en branca, per a començar a existir com a membres de ple dret de la seva comunitat. Fins aleshores, els collarets i vitrallets idolatrats pels mitjans  havien mantingut a tot un poble enlluernat, fins que algú, semblant al protagonista del conte «el vestit de l’emperador» va gosar a dir: «això només és quincalla!! amb això no es paguen ni hospitals ni escoles» (continuarà…).