No en tenim prou de queixar-nos dels bastons a les rodes que des de fa temps estan posant tota la gent de fora de Catalunya, contrària a la nostra independència, que també hem de suportar i aguantar els busca-raons i torracollons de casa nostra.
Els humans en totes les seves facetes sabem que necessiten Déu i ajuda per a posar-se d'acord, a causa de les seves diferents maneres de pensar, però quan aquesta dificultat d'entendre's l'apliquem a l'entesa entre els partits polítics, és com demanar un miracle impossible. Tot plegat per les ganes de manar, de figurar i fer-se veure davant dels altres. Vanitas vanitatis!
Som la pera! Organitzem saraus a dojo: manifestacions multitudinàries, cadenes humanes que travessen el país de dalt a baix, omplim dues grans avingudes plenes de gent formant una “V”, volent demostrar al món el nostre anhel de “victòria”, les ganes de “votar” i tot el que vulgueu; però alhora la vanitat dels nostres polítics pot més que la voluntat de la majoria d'un poble que empeny per aconseguir la seva llibertat. Feu pena, pares de la Pàtria!
La vergonya us hauria de consumir per dins, però com no l'heu coneguda mai només esteu amatents a demanar el vot quan el necessiteu pels vostres interessos de partit. Altrament quan es tracta d'afavorir a un poble que està demanant i cridant fins a l'extenuació la seva alliberació, uns baixeu del vaixell abans d'hora, altres continueu navegant-hi fent constantment “la puta i la ramoneta” i els que semblava que arribarien a bon port, no es posen d'acord i tota la feina de molta gent us rellisca i tant se val que tot se'n vagi en orris.
Ara resultarà, que tant parlar de la independència i els dos principals partits que diuen lluitar-hi per aconseguir-la, estan més lluny que mai un de l'altre.
Perquè doncs tanta fanfarroneria i tanta ostentació vana? Perquè gloriar-nos en nosaltres mateixos i mirant-nos el melic, pensem que ho estem fent més bé que ningú? Mentrestant a l'altra banda i alguns d'aquí, rient a cor que vols i veient tot el guirigall que tenim muntat a casa nostra, esperen que tot acabi en paper mullat o com el rosari de l'aurora. I pot ser que sigui així si els nostres polítics no deixen el seu “ego” a banda.
La moguda ha sigut espectacular:
1- Acord i signatura dels grups sobiranistes per a decidir la pregunta del referèndum i sortida conjunta al claustre gòtic de la Generalitat, per anunciar la notícia.
2- Gran acte a la Generalitat per signar el decret de convocatòria del referèndum, amb la presència de tots els partits sobiranistes menys un que no va anar-hi (ICV), i que per l'únic que va servir, és que tots els allí presents poguessin fotografiar la signatura del president Mas, doncs el Tribunal Constitucional no va trigar ni una setmana a prohibir dita convocatòria.
3- Gran cop d'efecte enviant una carta al president Rajoy, que no va tenir resposta com tothom ja sabia.
4- Notificació del Tribunal Constitucional prohibint el 9-N, amenaçant a tothom que participés.
5- Suspensió de la publicitat als mitjans del 9-N i sortida en solitari (ja que havia començat la trencadissa de la porcellana fina) del president Mas al claustre gòtic de la Generalitat, per anunciar la suspensió del decret signat uns dies abans, ja que l'havien invalidat; i explicant una nova votació pel 9-N, que s'havia inventat i que segons ell era legal, i prometent que hi hauria urnes i paperetes per anar a votar.
6- Tota la cavalleria enviada sobre el President, dient que la cosa presentada era una “costellada” i que no tenia cap garantia democràtica. Però al final la gent va fer cas i anant a votar va demostrar, que no era una “costellada” com deien.
7- Reunions amb els partits sobiranistes al Palau de la Generalitat, al Palau Robert i al Palau de Pedralbes, per a ben poca cosa.
8- Conferències del President i el cap de l'oposició per a xerrar dues bones estones, de moltes coses i de com arribar a una Catalunya independent, per camins diferents.
El que deia més amunt, tot plegat massa ostentació vana, i potser el “més calent és a l'aigüera” ¿Haurem d'agrair al Sr. Mas els seus dubtes per a fer unes eleccions plebiscitàries, amb una llista única o diferents llistes? ¿Haurem d'agrair al Sr. Mas que tot hagi sigut una enganyifa, fent-nos creure què ell ens menaria cap al nostre alliberament?
¿O haurem d'agrair al Sr. Junqueras les traves que posa per arribar a un acord per les famoses plebiscitàries? Sempre he dit als meus articles, que els nostres polítics haurien de rellegir contínuament la nostra història, però temo, que el Sr. Junqueras com a bon historiador, la deu haver rellegit però no vol recordar o la memòria ha oblidat el què ha llegit. ¿Que potser el Sr. Junqueras vol donar la raó al Sr. Duran Lleida?, que fa mesos va dir: “ERC no té ni punyetera idea de fer política”.
¿Haurem de preguntar al Quim Arrufat quan parla de què el procés ha entrat en una “dinàmica perversa” i de “l'espectacle mediàtic” de CiU i ERC, si la CUP no ha entrat en una “dinàmica demagògica” i en un “espectacle patètic”? ¿Haurem de recordar les declaracions fetes per David Fernández a El Punt/Avui, pocs dies abans de les eleccions al Parlament de Catalunya del novembre del 2012, on deia: “Hem d'estar units, i ho fem entre tots o no aconseguirem la nostra independència”. Doncs quina “unitat” de no res i de pacotilla fan servir aquests de la CUP, que van per lliure i no volen saber res dels altres com si ells fossin els reis del mambo. Fa basarda escoltar-los cada vegada que obren la boca. Si aquests han d'arreglar Catalunya, anem ben servits!
Per una ocasió i un fet important, fonamental, cabdal i històric com el que estem vivint, no hauríeu de dubtar ni un segon per anar junts.
Per això trobo que tots plegats, sou uns busca-raons i uns torracollons. Només serviu per formar comissions per a investigar als corruptes per qüestions econòmiques, ¿però a vosaltres qui us controla la vostra matussera manera d'actuar, les vostres decisions equivocades, la vostra prepotència, les vostres mentides i la vostra contínua donada pel sac al poble?
I si esperem ajuda de fora per solucionar el nostre conflicte amb Espanya, ho tenim clar! El Parlament Europeu no veu tots els problemes de la mateixa manera, ja que un problema que no afecta directament als estats de la Unió Europea, per pressions internacionals, el vol solucionar. Es tracta de l'històric conflicte entre Israel i Palestina, amb el reconeixement de l'estat Palestí, que és un conflicte ple d'atemptats, violència i morts.
En canvi, un problema sense violència ni morts, com el d'Espanya amb Catalunya no en vol saber res. Comèdia de la bona! Pura hipocresia!
¿I encara teniu les galtes els polítics d'allà, d'aquí i d'Europa de demanar-nos el vot, quan toca? Només ho feu per a satisfer la vostra vanitat que feu servir per a manar i mamar d'una mamella ubèrrima que, per a vosaltres, sempre raja en abundància i així podeu exercir el vostre poder i complaure el vostre “ego”.
Així podeu presumir d'estar tots d'acord (aquí sí que practiqueu la unitat) amb la dita llatina:
“VANITAS VANITATIS ET OMNIA VANITAS”
