En la seva definició clàssica, la “república” és una forma de govern representativa, en què el càrrec de cap d’estat no és hereditari, sinó resultat d’una elecció. I, en un sentit més ampli, la “república” designa el conjunt de la societat i, per tant, acaba sent un sinònim d’estat.
En època contemporània, la república està vinculada al concepte de “sobirania nacional”, consolidat a partir de la independència nord-americana (1776) i de la Revolució Francesa (1789). Sobirania nacional entesa com el poder polític d’una comunitat humana que no està sotmesa a cap altre poder. Així, per exemple, al segle XIX, el republicanisme és percebut com a garantia de la meritocràcia enfront dels privilegis. I, més en concret, per als catalans, la república es contraposa a la monarquia espanyola, de la qual tants cops hem volgut emancipar-nos. I, per tant, és entesa com a sinònim de llibertat personal i d’independència nacional.
El pensament republicà, doncs, gira al voltant d’una societat organitzada, segons els valors de la llibertat, de la justícia i de la comunitat d’interessos. D’aquesta manera, la virtut civil (o l’ètica) dels ciutadans és fonamental per a la mateixa existència de la república. Les persones han d’entendre que el propi interès forma part del bé comú. Només així arrelarà en els ciutadans el sentiment de resistència contra la supèrbia i l’arrogància. Així és com l’amor a la pàtria esdevé l’essència de la república, perquè implica el compromís dels ciutadans amb les institucions que li garanteixen la seva llibertat. En altres paraules, la pàtria esdevé sinònim de república, ja que identifica “l’autèntica pàtria” amb “la lliure república, on solament viuen ciutadans lliures i iguals”.
Publicat a l’Avui el 6 de juny de 2008
