El President valencià va presentar aquesta setmana el PP com a únic baluard per evitar l’arribada de l’independentisme al País Valencià. I ho feia el mateix dia que es coneixien noves imputacions del President de les Corts valencianes. Els Cotino han teixit una xarxa destinada a la prosperitat del seu clan, especialment del grup Sedesa, especialitzat en obtenir adjudicacions públiques en la construcció, l’immobiliari les residències de la tercera edat contribuint generosament al finançament il·legal del PP. Cotino també fou una de les peces claus de la visita del Papa Benet XVI a València, al 2006, on es mogueren milions d’euros i substancioses comissions. I també protagonista en la tramoia del greu accident de metro que encara cueja. /
Amb unes Corts que baten el rècord d’imputats polítics, el senyor Fabra es dedica a brandar la bandera identitària espanyolista enfront de la suposadament catalanista en tots els fronts: contra entitats culturals, contra la radiotelevisió pròpia i aliena, contra els pares i alumnes que reclamen el dret a ser escolaritzats en valencià i als que Wert no els compensa amb cap xec com pretén fer-ho als poquíssims que a Catalunya ho volen fer en castellà./
El mateix dia que Fabra alçava el fantasma de l’independentisme, el seu homòleg del PP d’Extremadura, Monago anunciava la reducció en 50 milions dels impostos dels extremenys, que se sumarà a las mesures ja anunciades per 36 milions. La supressió total del cànon de l´aigua en dos anys i l’eliminació del cèntim sanitari. La reforma de l’impost de la renda, que afectarà al 90% dels contribuents, inclou una reducció del 15% de mitjana per a rendes inferiors a 24.000 euros y la devolució de més de 300 euros de mitjana a cada contribuent en cada exercici. I això gràcies a que el superàvit fiscal d’Extremadura, procedent del dèficit fiscal de València, Balears i Catalunya, se situa a l’entorn del 20% del PIB extremeny. De fet la ciutadania valenciana encapçala la llista de la menor quantitat de PIB públic per habitant de la península./
Als inicis de la transició quan el malaguanyat Ernest Lluch transitava pels camins del marxisme heterodox, havia teoritzat sobre com els projectes d’hegemonia nacional i social espanyol i els altres (principalment basc i català) entraven frontalment en col·lisió a la “perifèria” nacional. Perifèria, no només geogràfica. Tant Navarra com València, segons Lluch, havien arribat globalment més tard a la industrialització que Catalunya i Euskadi; tenien encara un pes de la ruralia molt important; i amb la industrialització recent, la dels anys 60, experimentaven una transformació sociològica que necessàriament tindria conseqüències socials i polítiques. Gran anàlisi estructural que només una conjuntura adversa propiciada per maniobres de la casta centralista i el seus delegats colonials i a errors greus comesos des del món del progressisme local , semblava desmentir. Però el lleó només estava adormit./
La casta que controlà la Transició va percebre clarament un risc de descomposició del model neounitarista sota capa autonòmica que es va dissenyar en la Constitució. Per això, va activar ràpidament diversos mecanismes d’agitació populista anticatalana o antibasca. Inclòs el suport als grups violents que van atemorir amb violència, fins avui dia, els intel·lectuals i artistes que es destacaven per la seva fidelitat a un projecte d’autoestima i d’autogovern de la seva comunitat. Abril Martorell i Alfons Guerra tenen responsabilitats en l’operació València. I així mateix la covardia del mateix Ernest Lluch i Alfons Cucó que es van vendre barat la sigla del partit socialista valencià confederat. /
Al mateix temps, el catalanisme/valencianisme cometia diversos errors tàctics que van tenir nefastes conseqüències. La guerra de símbols per la bandera, pel nom del Regne de València, van dilapidar enormes energies que s’haguessin d’haver posat al servei de desemmascarar la profunda opressió de classe que s’amagava sota la coberta del “valencianismo bien entendido”. Si a aquest error hi afegim el gratuït menyspreu d’alguns intel·lectuals a les expressions més populars de la cultura tradicional valenciana, acabarem d’entendre com sobre aquest caos de batalla ideològica identitària, el PSOE corrupte, primer, i el PP encara més corrupte i dependent, després, ban bastir una hegemonia sustentada en mil formes de repartidora./
Doncs bé, les maniobres tàctiques aparentment victorioses d’uns, i els errors perdedors dels altres, no han canviat la dinàmica estructural entre la terra dels valencians i Espanya. El dependentisme a Catalunya defensa que sense les vel•leïtats secessionistes i la confrontació permanent amb Madrid els catalans traurien més avantatges. La realitat però és tota la contrària. No ens espremen per sobiranistes, sinó per catalans. I la prova n’és València i les Balears, amb majories polítiques i socials, fins ara vinculades al PP, partit promotor de l’unitarisme de l’Estat; i que en termes relatius són encara molt més perjudicades que els ciutadans catalans./
Aquest fet estructural sagnant s’ha ocultat durant diverses dècades amb l’endeutament i la proclamació de la barra lliure per a l’especulació immobiliària i la corrupció generalitzada. I a base de contaminar amples capes de la població del virus de la picaresca. Però la punxada de la bombolla, deixa crua la realitat. A València – com a Catalunya i Balears- no hi ha la compensació del superàvit fiscal i la generositat dels subsidis públics de llocs com Extremadura. I amb una Generalitat valenciana en fallida tècnica, que un cop més serviria de laboratori a la casta per intervenir un govern autònom, la revolta s’està estenent. /
La imposició de la casta castellana i els seus aliats oligarques locals va ser a València quasi tan precoç com a Castella. Les Germanies, revoltes de menestrals i pagesos, perdedores, la sagnia de l’expulsió dels moriscos i les brutals repressions – superiors a les del Principat que té a favor el factor frontera- posteriors al 1707 i al 1939, sembla que haurien d’haver deixat, com a bona part de la Gran Castella, un terreny erm per a les idees de la democràcia i el progrés. Però crec que el fil roig dels agermanats, els miquelets i els republicans, conservat per la identitat nacional no castellana, s’ha tornat a recuperar. http://www.economiadigital.es/cat/notices/2014/07/valencia_pp_lab_57540.php
