Sóc independentista i, per tant, tot allò que suposi aplegar forces per donar una puntada al cul a l’actual cúpula d’Esquerra i enviar-la a Mart no cal dir que compta amb el meu enèrgic suport. Per això, en un primer moment la recent trobada per arribar a un acord entre Reagrupament i EI m’ha semblat una idea lògica i desitjable. A l’últim, però, només m’ha acabat semblant un mal menor que, si es produeix, s’ha de tirar endavant amb ulls de mosca per estar a l’aguait d’on i quan trigarà Uriel Bertran a clavar la punyalada a Carretero per poc que pugui. Com es veu, el problema és quan el meu cor de seguida ha deixat de bategar acceleradament i l’alegria ha donat pas a l’agror que comporta l’anàlisi freda de la situació, allò que tants defugen perquè, infants com són, prefereixen autoenganyar-se. Ja se sap que es viu massa bé dalt del núvol i és massa dur haver de baixar-ne perquè algú antipàtic com jo els aixafi la guitarra en un moment en què, efectivament, atesa la desesperació de l’independentisme, aferrar-se a un ferro roent com suposa ara EI és, en aparença, motiu d’alegria. I dic en aparença perquè en qualsevol àmbit de la vida la majoria creuen en allò que volen creure, aliens a la crua realitat, i després s’enduen la indefectible clatellada sense que això els impedeixi tornar a reincidir en l’error tantes vegades com calgui –un art, per cert, en el qual els catalans són grans experts. Però insisteixo. Com que es tracta de posar la por al cos a l’oficialitat d’Esquerra i que es mogui alguna fitxa, benvinguda sigui la iniciativa per tal d’assolir l’objectiu essencial i urgent d’enderrocar-la.
Ara bé, el que cal preguntar-se és per què una força diguem-ne que dissident com és EI, ara s’avé a unir-se amb Reagrupament. Per què no ho feien abans de la patacada que es van endur al juny? Malgrat que el senyor Bertran naturalment no podia saber quins serien els seus resultats, no va entendre abans de les eleccions d’Esquerra que plegats farien més mal? Com és que ho sap ara? La resposta és evident. Bertran, un xicot sens dubte independentista però per damunt de tot egòlatra, sap perfectament que sempre se situarà més a prop de la cabina de comandament per desbancar el capità Putxi si com a grumet s’arramba al segon de bord, és a dir Joan Carretero. I això, encara que li provoqui basarda i senti la humiliació que, pel seu tarannà prepotent, li suposa haver-ho de fer. I és clar, només s’hi avindrà si hi veu càrrec amb possibilitats de seguir grimpant.
A més, hi ha una altra qüestió òbvia que tanmateix Reagrupament no hauria de perdre de vista. Més enllà d’aquest intel·ligent intent d’unir-se per sacsejar la cúpula del partit fins a desfer-se’n, si Bertran es va presentar amb una candidatura diferent a la de Carretero fou, és clar, perquè pensava diferent de Carretero. Aleshores, què intenten fer ara junts? Vull dir que, si tal com desitjo es consuma aquesta unió, estaria bé que tota la colla de sectaris d’EI –per sort, no ho són tots– i els possibles babaus de Reagrupament –per sort, només ho són alguns– no es posessin a cantar de sobte plegats l’Amics per sempre, i en acabat es diguessin allò tan pastanaga i català d'”en el fons pensàvem el mateix”, etc, per acabar amb una calorosa abraçada. Els esglais del babau fent-se el simpàtic sempre sobren, i no pas perquè jo m’oposi a la felicitat de la gent, ni que sigui com a producte d’una legítima il·lusió, sinó simplement perquè en aquest cas confondria i després vindrien els desenganys. Això, deixant de banda que aquestes escenes entre una gent, la majoria de la qual he comprovat que s’odia a mort, seria més que patètica. Per tant, aquest possible matrimoni de conveniència, atès que d’entrada pensa diferent, hauria de deixar clar des del principi que la seva unió només la motiva un objectiu concret comú. Perquè després serà nociu enganyar-se; per independentistes que siguin ambdues parts, i per comú que sigui també l’objectiu a curt termini que ara s’imposa, no tenen gaire res a dir-se. Les seves estratègies no tan sols són diferents, sinó del tot oposades. No oblidem que, ras i curt, l’estratègia de Reagrupament contempla la ruptura, i la d’EI –ego del seu líder a banda– contempla la ziga-zaga funàmbula dintre del sistema al capdavall dictat per Espanya. Per tot plegat, encreuo els dits perquè es produeixi aquest acord, alhora que ja tinc el calendari a punt per veure quan triga Bertran a trair –”desmarcar-se”, m’avanço a dir que diran els tòtils políticament correctes– Carretero. Tan de bo m’equivoqui. Ulls de mosca, Reagrupament, ulls de mosca! Torno a encreuar els dits.
