Lamento dir que també dintre de la mediocritat hi ha categories, ja que per sota del mediocre acostuma encara a haver-hi el lacai que el serveix. Un exemple d’aquesta curiosa espècie és l’Uriel Bertran, aquest submarí que riu-te’n del K-278, dissenyat per la cúpula d’Esquerra per minar les possibilitats de Joan Carretero, l’única alternativa ferma per redreçar aquest país.
Bertran és un jove grimpaire que fet i fet diu amén a la direcció del seu partit de la manera més sofisticada i subtilment llepaculs que es coneix: fingint ser dissidència per eliminar la veritable dissidència, en aquest cas anomenada Reagrupament. Finíssim, el xicot. I tot per arribar a ser ell un dia cúpula i que li llepin el cul a ell. Rectifico: escatològic, el xicot. Per això em faig una pregunta sense solució de continuïtat a causa de l’evident contradicció. M’agradaria saber qui és en realitat el rei dels mediocres, el servent del rei Mediocre, a qui per tant el lacai supera en mediocritat, o el rei mateix. Bé, tant se val. Sigui com sigui, no hi ha dubte que si Bertran i tota la trepa de pirates que són els actuals dirigents d’Esquerra fossin la indumentària de Carretero, el pobre home aniria descalç, perquè ni per sola de sabata li servirien de tan poca altura moral i política que tenen.
I és que, per poc que es pensi, això d’Esquerra Independentista (EI) de Bertran no té cap fonament en una qüestió que és de calaix. O es va cap a la independència o no s’hi va, i per començar no sembla que la doble dissidència sigui la manera de sortir-se’n, sinó més aviat el contrari, la garantia justament d’afeblir la dissidència i, en conseqüència, d’enfortir l’actual cúpula d’Esquerra, exactament el que aquesta pretén i no dubta d’intentar-ho de la manera més genuïnament espanyola, és a dir, produint l’efecte sense que es noti la cura. És clar que algú em podrà acusar d’absolutista i em dirà que la mateixa legitimitat té Uriel que Carretero de formar el seu corrent. Però la qüestió no és una legitimitat que no poso en dubte, sinó les raons que fan que Bertran s’hi aculli, i que em semblen del tot reprovables. Si ha sorgit dissidència és perquè no s’està d’acord amb la direcció errònia –erràtica– que pren Esquerra. I mentre Carretero assenyala el perquè d’aquest error amb la mateixa claredat que les seves propostes inserides en un rumb sense embuts cap a la independència, en el cas de Bertran no fa res més que marejar la perdiu per al capdavall acabar proposant més del mateix del que hi ha ara amb els actuals manaires del partit. Ras i curt: on és la dissidència en Bertran? Essencialment no la veig enlloc. És curiós que la busco i curiosament només trobo que discrepa de Carretero –això sí, sense confrontació, sense que es noti gaire perquè al KBertran-278 no se li vegi el periscopi– i no pas amb l’actual direcció d’Esquerra. Per això concloc que el problema de l’EI de Bertran es troba en el tempo en què apareix. Només tindrà sentit la seva existència si Carretero esdevé president d’ERC el 7 de juny. Aleshores Bertran no haurà de preocupar-se. El seu corrent, EI, creixerà, i molt, perquè no dubto que comptarà amb el suport del sector oficialista actual del qual ara fingeix discrepar, per enderrocar tots plegats Carretero de la presidència. Per enderrocar l’independentisme.
