Si no s’entén el que he volgut dir al títol, intentaré explicar-ho a partir del text explicatiu, encara que com sempre, no sé si me’n sortiré. Això vol dir que si no t’agrada la meva inseguretat, ja pots aturar-te de llegir. Consider que els governants, que s’han pensat que governaven durant els darrers quatre anys, han estat els més destructors de la nostra història, després que desaparegués el general dictador. I encara que se n’hagi anat el destructor principal, l’expresident, queda tota la seva descendència, tots els que l’han ajudat a destruir o li ho han permès, i que ara volen donar lliçons de democràcia des de l’oposició. No sé si fan pena o no. El que he volgut deixar clar és que la destrucció del poble de les Illes Balears, de la seva història, de la seva cultura i de la seva llengua ha estat d’un nivell quasi insuportable, això que fa tres-cents que patim diferents graus o nivells distints d’anorreament cultural i identitari, una cultura i una identitat a la qual té dret qualsevol poble lliure del món.
Els canvis a l’ajuntament de Palma, al consells insulars, al Parlament de les Illes Balears i al Govern han creat una de les més grans expectatives, quasi igual que quan havíem acabat de sortir de la dictadura, ja que hem patit un règim totalment autoritari i destructor de l’edifici que s’havia anat construint en uns trenta-cinc anys. Però el Govern actual no satisfarà plenament tots els que han dipositat en ell una il·lusió desbordada. En primer lloc, perquè tenim governants que no desitgen més sobirania de la que tenen, i encara que tenguem governants que desitgen la tan cobejada sobirania, en haver de consensuar totes les seves accions, hauran de cedir en molts d’aspectes, i això suposarà que també hauran de cedir en l’aspiració d’aconseguir més sobirania, aquella que apunta cap a la possibilitat del dret a decidir, cap a la consecució de la total llibertat, que suposa la independència. No tenim governants que tenguin la mateixa aspiració que l’Assemblea Sobiranista de Mallorca. Per tant, s’ha de saber que les aspiracions a tenir una cultura i una llengua totalment normalitzades, només es poden aconseguir dins un país que tengui sobirania absoluta.
Tot això ho he pensat quan he llegit declaracions en contra d’algunes actituds de traïció a la llengua pròpia de la presidenta del Govern, o de la porta oberta del conseller d’Educació a l’aprenentatge d’alguna assignatura en altres llengües que no siguin el català. És a dir, en una espècie de català com a llengua vehicular majoritària, però no total. Crec que la presidenta del Govern ha dit que no concep viure en una Espanya sense Catalunya. Ha dit una frase semblant a aquesta. La precisió no m’importa massa. Però això significa que no reclama gens de sobirania. Em sembla perfecte que no desitgi viure en un estat en el qual no hi hagi el Principat, però podria haver après després de tants d’anys d’espoli que l’estat que no ens convé és l’espanyol. Si el poble algun dia ho vol, els Països Catalans tenen un potencial com a estat, que superaria o igualaria els països nòrdics tant culturalment i socialment com econòmicament. Si algun dia el poble ho descobreix, no dubtarà i optarà per l’emancipació. Esser tractats com a colònia no pot durar eternament. Serà en aquells moments que aconseguirem tenir uns governants que, a més de no voler destruir el poble, desitjaran obtenir la sobirania.
