UNIVERSITATS EN RISC

Les tres universitats públiques de Barcelona han presentat aquesta setmana un memorial de greuges que, com sempre, acaba tenint de titular l'infrafinançament. Es queixen que els diners que reben de la Generalitat són insuficients per al pagament de nòmines de professors i per rehabilitar edificis i renovar laboratoris. També per contractar joves talents internacionals i redissenyar una nova oferta de titulacions.
Reclamen retornar als pressupostos d'abans de les retallades, gairebé 300 milions per sobre dels actuals. Està en risc el perdre posicions en el rànking d'excel·lència internacional. FHi ha una greu falta de relleu generacional amb un gran envelliment de la plantilla. L'edat mitjana d'un professor estable de la UB és de 59 anys. A l'UAB el 36% tenen més de 55 anys i el 66% entre 45 i 65 anys. Les tres universitats tenen el 70% d'alumnes de Catalunya i l'obsolescència més acusada d’instal·lacions per ser les més velles.
Fins aquí el que explicaven els rectors, però remenant les dades que van subministrar a la premsa, comparatives  amb sis estats mitjans de la UE, i focalitzant-me en Suècia que encapçala el rànking i en Finlàndia que està a la meitat, hem de dir que algunes xifres són enganyoses. Per nombre d'estudiants sobre el total d'habitants Catalunya està en xifres similars a les sueques i per sota de les finlandeses: Finlàndia és universitària el 5,6% de la població. A Suècia el 3,5% i a Catalunya el 3%.  Al PIB català per càpita nominal que figura a les dades caldria descomptar-li els 2.133 € de dèficit fiscal/càpita i això donaria en termes reals un PIB per càpita català de 25.220€. Amb aquesta xifra Catalunya significa només el 55% del PIB/càpita suec i el 67% del finlandès. Aquesta distància entre la riquesa que generen els països no és un tema menor si no es vol fer demagògia.
En qualsevol cas, això vol dir que recuperant els nivells d'abans de les retallades els ingressos de la universitat catalana per estudiant (afegint als pressupostos uns 300 m€) significarien el 64% del que ingressa Finlàndia, la mateixa distància que hi tenim en PIB per càpita. I en relació a Suècia els ingressos serien d'un 43% , dotze punts per sota del que ens correspondria en distància de PIB per càpita.
Enfoquem-ho però en una altra simulació. Sense dèficit fiscal el PIB català s'incrementaria un 31,3 % pujant a 35.914 €/càpita quasi igualat a Finlàndia. Sense dependència de l'Estat espanyol, amb aquests resultats, i superat el període de pressupostos d'emergència on s'han de primar els departaments i àrees que cobreixen necessitats bàsiques, s'estaria en disposició d'invertir al menys al nivell finlandès en àrees com la universitària que és ensenyament postobligatori.
Està clar que per poca alegria que hi hagi en els futurs ingressos de la Generalitat caldrà fer un esforç compensatori amb les Universitats. Però el gran problema de la universitat catalana, l'espanyola i dels països mediterranis és el finançament o només aquest? En absolut.
Comencem amb una dada simptomàtica proporcionada pels mateixos rectors. Universitats a Suècia 34, Finlàndia 41, Catalunya 8. Què passa aquí, si el nombre d'estudiants és bastant similar? Doncs que al contrari del que s'afirmava en la roda de premsa Catalunya té en comparació amb altres països excel·lents una excessiva concentració territorial i competencial universitària. Tot i que l'acumulació de quantitat acaba provocant bones posicions en alguns rànkings, aquest fet amaga les deseconomies d'escala que fan ingovernables uns monstres dins dels quals l’excel·lència d'una facultat o d'un laboratori o d'una càtedra determinada queda diluïda en el magma de la totalitat plena també d'ineficiències i baixos nivells de qualitat docent i de recerca. La separació en unitats menors més abastables i transparents al control públic introduiria aspectes d'emulació que el model actual de governança basat en uns rectors que deuen el seu càrrec a una coalició de corporativismes, fa impossible.
També cal dir que la desconcentració territorial per si mateixa no és garantia de res, si no hi ha una vinculació de cada universitat als focus d’excel·lència d'aquell territori o d'un àmbit competencial definit. Algunes universitats catalanes territorials fa temps que van fer els deures; d'altres no. Però el què està clar és que la ingovernabilitat pública del sistema universitari català fa que cada universitat vulgui oferir títols que es repeteixen a pocs kilòmetres de distància, amb la contribució dels notables polítics locals que volen tenir tots la facultat que ja té el poble del costat. Als països nòrdics hi ha desconcentració però planificació territorial i especialització.
En aquest marc, on el dèficit econòmic és una evidència també ho és que la legislació bàsica i l’estructuració de les universitats són competència de l'Estat i llavors la Generalitat li queda molts cops el paper de comparsa subvencionadora, paper al que les direccions universitàries sembla que ja els estigui bé. Els intents d'abordar reformes en profunditat torejant la llei espanyola han quedat avortats molts cops.
Un altre element que només depèn de la llei i del model de governança és la seva capacitat de gestió i l'organització de les seves funcions. Ho deia Rosa Nonell en un article de fa vint anys i poc ha canviat: els problemes s’identifiquen amb uniformitat i poca flexibilitat; el sistema té poca mobilitat dels estudiants i professors i amb taxes elevades de fracàs; el procés de selecció del seu personal no és eficient, i no incentiva la selecció del millor personal i moltes vegades perpetua una certa endogàmia que dificulta la innovació en les àrees d’investigació; els sistemes de gestió són poc professionals, i estan hipotecats per un control de processos  desequilibrats, on es prima i avalua l’ investigació però no la docència i transferència del coneixement; i per últim, un sistema que té pocs mecanismes per assumir riscos i les responsabilitats de les decisions adoptades.
Ara mateix la prima exclusiva a la recerca fa disminuir les hores de docència dels professors titulars, robant als alumnes el que seria la funció magistral basada en l'experiència i carregant sobre el professorat no permanent el pes de la docència. Amb la qual cosa no es garanteix una millor recerca, s’impedeix que en facin els joves i es precarItza les funcions pedagògiques, alhora que es concentren també en la gent d'edat fixa les tasques de gestió que tampoc són valorades en la carrera acadèmica.
La polarització generacional i de classe a la Universitat catalana és escandalosa, entre la granada aristocràcia acadèmica i el jove precariat. Diverses dades ho corroboren. En algun departament s'arriba a la xifra de 80% de professors i professores no permanents. La manca de mecanismes d'incentiu o sanció a l'excel·lència en la docència donat per la rigidesa de la legislació sobre treballadors públics i el pes ridícul del professorat senior no acadèmic.
I el què està passant és que havent-hi a la universitat una piràmide invertida d'edat, els sacrificis salarials o laborals estan recaient sobretot en els precaris no permanents. Aquest fet, que no només passa per la injecció de més diners pot provocar un big band, especialment si es convoquen properament oposicions a ensenyament mitjà o en altres àmbits funcionarials, on és lògic que es fugin aquells que estan fent jornades pseudoparcials amb sous parcials que de vegades no arriben a 500€. Amb la meitat de les plantilles en algunes facultats que no és ni mileurista, no es pot continuar per la bona direcció.