El procés porta molts anys de cohesió i construcció interna, que és la primera eina que ens cal tenir per reeixir en un projecte d’aquestes dimensions.
La unitat demana sacrificar la llibertat personal en favor del projecte col·lectiu. En el cas del procés, implica sacrificar la llibertat de convocatòria i d’iniciativa personal. La unitat demana fidelitat a la coordinació, fidelitat als líders lliurement escollits pel poble, en el cas del Parlament, i lliurement escollits per activistes de totes les ideologies, en el cas d’Òmnium i de l’ANC.
No tenim mitjans per guanyar cap altra lluita que no sigui pacífica. Aquesta és l’única via que ens pot dur a la victòria; la que no doni cap argument a l’enemic per reprimir-nos. Això també vol dir evitar confrontacions amb la nostra pròpia policia, atès que, sinó, els posem entre l’espasa i la paret, amb conseqüències terribles per Catalunya. No podem donar arguments a l’enemic perquè ens ocupi gratuïtament els carrers i les institucions.
La lluita més important és doncs la que tenim amb nosaltres mateixos; la d’evitar accions no unitàries. Dit altrament, la lluita de no sortir del camí planificat, perquè fora d’aquest camí només hi ha derrota.
És per això que hem d’anar amb compte amb les convocatòries de noves associacions, associacions que no tenen la informació i la coordinació necessària, ni amb el Govern ni amb les demés institucions, per prendre les decisions encertades. Perquè són aquest organitzacions que ens faran deixar d’anar coordinats, les que ens faran cometre errors; les que ens faran, en definitiva, perdre.
Unitat, coordinació, i resiliència. El temps va a favor de la nostra victòria.
Jordi Queraltó Torras
 |
@jordiqueralto |
