Unió, marca blanca del PP

Aquests darrers dies d’agost, Josep Antoni Duran i Lleida ha aprofitat el reinici del curs polític per remenar la cua per Madrid, on s’hi mou com peix a l’aigua. Ha mantingut reunions privades amb Mariano Rajoy, Pedro Sánchez, i fins i tot amb algun funcionari de la Casa del Rei. Tot per visualitzar que la “nova” Unió, que ha adoptat de patró a Sant Judes Iscariot, pot ser el seu soci preferent per pactar qualsevol cosa que els convingui. També s’ha venut a ell i al seu delfí, Ramon Espadaler, com els agents idonis per erosionar l’independentisme i tornar els catalans a la cleda amb l’ajut inestimable dels grans mitjans de comunicació espanyols i la cobertura econòmica dels lobbistes de Puente Aéreo.
Aquests darrers moviments han revelat però moltes cartes amagades entre UDC i el PP. Així, alguns analistes i politòlegs van quedar sorpresos que el PP, davant el decisiu matx del 27-S, escollís un candidat –Xavier García Albiol- de perfil dur i incapaç de generar empatia entre l’espanyolisme light, és a dir, aquell electorat conservador però no reaccionari, botifler amb reserves, i que encara parla català en la intimitat.
Si bé podria semblar a primer cop d’ull que ningú més volia donar la cara en un moment crític, on segons totes les enquestes li espera un sever correctiu electoral, una lectura més aprofundida ens permet veure que el PP ha fet una maniobra d’split electoral. Aquesta paraula anglesa es manlleva del joc de Blackjack, i és un moviment que pots emprar quan reps dues cartes del mateix número i decideixes dividir-les en dues mans. L’aposta es duplica però tens dues possibilitats de vèncer l’oponent en la mateixa jugada.
Així el PP ha dividit l’aposta política. D’una banda, García Albiol té el perfil idoni per atreure al votant més xenòfob, ultra i espanyolista. Per completar l’estratègia d’aplegar un ventall ampli d’electors antiprocés, caldria l’altra pota. Jugar la carta d’un candidat de biaix moderat però procedent del món nacionalista, que jugués amb l’ambigüitat calculada d’alguns mots clau en l’imaginari col·lectiu català com ara “seny”, “pacte” o “dret a decidir”, i que el seu programa de centredreta els allunyi de les altres opcions unionistes com Ciudadanos i el PSC.
Per acomplir la missió qui millor que Ramon Espadaler, conseller d’Interior del govern Mas i home de la més estricta confiança de Josep Antoni Duran i Lleida. El seu electorat natural no són els feixistes ni els nostàlgics del franquisme (d’aquests ja se n’encarregarà Albiol) sinó el catalanista poruc, el convergent rebotat, i l’oligarquia –principalment barcelonina- que estava encantada quan Duran exercia de lobbista a Madrid en favor de les seves grans empreses, gairebé tots membres del Foro Puente Aéreo.
Per aquest motiu, des del mateix moment que es va dissoldre CiU, el PP va ordenar establir contactes prioritaris amb Unió per explorar algun tipus d’unitat d’acció conjunta tant al Parlament com al Congreso. Les converses es van iniciar a Madrid la segona quinzena de juny i van ser dirigides per Soraya Sáenz de Santamaría i el mateix Duran, segons han informat diversos mitjans madrilenys.
Aquí tenim el resultat de tantes converses entre bambolines. Rajoy presenta dos candidats a Catalunya: l’oficial (Albiol) i el tapat (Espadaler). Així, Unió ja ha avisat que no pensa fer president a Mas –ni cap dels altres membres de Junts pel Sí- però no descarta votar en favor d’un candidat espanyolista. Ara ja sabem de què va “la revolució del seny”!
És ben trist que un partit degà de la democràcia cristiana i del nacionalisme a casa nostra com UDC hagi acabat a les mans d’una banda de botiflers sense escrúpols. Ara bé, per més que ells i els seus nous socis del PP vagin assajant trucs de Blackjack, després del 27-S el més probable és que es quedin amb cara de pòquer.
PS. Sobre Duran i les seves relacions amb Génova i la Moncloa, llegiu els articles Operació Duran i Judes Antoni Duran i Lleida.