L’existència de la Unió Europea i que l’Estat espanyol en sigui membre és el millor escenari per a Catalunya, perquè es manté la pau al continent i s’hi consoliden la democràcia i les llibertats, fent impossibles les dictadures militars anticatalanes i la repressió violenta dels catalans per Espanya. El mercat únic europeu i la globalització comandada per Brussel·les ens allibera del mercat espanyol, les nostres empreses ja no en són dependents i no estem forçats a comprar espanyol. Espanya ja no té moneda pròpia, ni pot imposar-nos aranzels, permisos per importar i exportar, tipus de canvi de la pesseta dissenyats per reforçar Madrid i escanyar Catalunya (Calvo-Sotelo, Franco, Solchaga, etc.), i tipus d’interès bancari contraris a la nostra economia i favorables a la seva. Com més decisions corresponguin a Europa i menys a Espanya, millor és per a nosaltres, perquè Espanya no té força per posar la UE al seu servei i contra Catalunya com fa amb l’Estat, que mentre era competent va signar dotzenes de tractats internacionals vigents prohibint l’ús de l’aeroport de Barcelona, però quan els fa la UE no pot incloure’ls, anul·lant la UE l’any 2008 la prohibició espanyola de vols entre Barcelona i Miami. Com més Europa i més món, més ens cal l’anglès i menys l’espanyol. Gràcies als efectes que genera la Unió Europea la independència de Catalunya no pot ser impedida militarment, i és econòmicament viable.
L’Europa real és una unió d’estats al servei dels Estats, també de l’Estat espanyol, però el seu pes i influència és menor, no omnímode. Catalunya no és membre d’una Unió on tot s’adreça als membres, on l’Estat espanyol gaudeix de tots els atributs i competències que nega a Catalunya, dins i fora de les fronteres. Que Catalunya i els catalans som a la UE és evident, se’ns aplica la normativa europea i gaudim de les quatre llibertats (desplaçaments personals, capitals, productes, serveis) fora de la presó espanyola, però perquè som ciutadans d’un Estat membre que no és nostre, els nostres interessos i necessitats són atesos per la UE en la mesura que l’Estat membre on som els faci seus i els defensi. També a Europa per ser-hi cal ser Estat, i això es fa de dues maneres: independitzant-se i creant un Estat propi, com els dotze membres que ho han fet al llarg del segle XX, o fent de l’Estat espanyol l’Estat dels catalans, com Bèlgica ho és per igual de flamencs i valons. Sense Estat propi ni propici, Catalunya i els catalans no existeixen a la UE. Només els Estats participen, voten i veten al Consell, la Comissió i les reunions de treball, només els Estats elegeixen comissaris i nomenen els jutges, només les llengües dels Estats són oficials i d’ús. Tant és la població i la força econòmica, Malta té els mateixos poders que Espanya, perquè són Estats, i Catalunya no en té cap, perquè no n’és. Els nostres interessos a Europa només els pot defensar l’Estat espanyol, que és qui negocia amb els altres Estats, si és que Catalunya aconsegueix determinar la posició de l’Estat espanyol. És un clar exemple el procés del no reconeixement del català per la UE: l’Estat espanyol, tant amb els governs del PSOE com amb els del PP, defensa la seva llengua, l’espanyol, no les “demás lenguas españolas […]objeto de especial respeto y protección”, que diu la seva Constitució, i només quan el partit governant no té majoria absoluta, i perquè l’hi reclamen els catalans, fa la comèdia de dir que intentarà que els altres Estats membres reconeguin la llengua catalana com a oficial i d’ús europea. Naturalment, no se’n surt, com mai ningú se n’ha sortit quan defensa un cosa que, en realitat, no vol; però li permet simular que la culpa és dels altres. Signa convenis ridículs, i després els boicoteja i no els aplica.
L’ampliació del 2004 ha estat un revulsiu, que ha permès contemplar com nacions que fa 20 anys eren part d’Estats aliens, i en pitjor situació que Catalunya, o fa 50 anys eren colònies britàniques, són membres de ple dret, concorren directament a la presa de decisions i defensen llurs interessos, veuen la seva llengua reconeguda i oficial a Europa; i no pel seu pes econòmic, demogràfic o cultural, no per l’abast de llurs llengües, sinó perquè són Estats: si n’ets, com Irlanda o Eslovènia, ho tens tot a la UE; si no n’ets, com Catalunya o Escòcia, no tens res.
La UE ofereix un marc institucional i econòmic que ens dóna oportunitats suplementàries i li’n treu a Espanya, però serà o no favorable a Catalunya en funció que Catalunya esdevingui Estat, o l’Estat espanyol esdevingui l’Estat també dels catalans, perquè a la Unió només hi compten els Estats. L’obstacle no ve d’Europa ni de les institucions europees, ve de l’Estat espanyol. A la UE hi serem com a nació si som un Estat independent, o si transformem l’Estat espanyol d’unitari a compost, com altres Estats europeus. D’Europa no ens vindran solucions, ens vindran oportunitats, reptes, amenaces i suports, però les solucions les hem de guanyar nosaltres mateixos. Fracassats tots els intents de fer de l’Estat espanyol l’Estat dels catalans, o propici, només és possible l’Estat propi. També a la Unió Europea. L’alternativa és la decadència, una regió espanyola escanyada.
Article publicat a l’AVUI l’1 de febrer de 2009
