Polèmica servida per la filtració de la ponència d’ERC que s’ha de discutir en la propera conferència nacional que ha convocat la formació. Se’n parla i se’n parlarà molt. Per això hi és. I, de fet, ningú més en el sí del moviment independentista ha fet cap més proposta concreta i amb un horitzó clar. Sigui com sigui és una ponència, com deia, per debatre, per esmenar, per parlar-ne i, en definitiva, per assolir un consens.
Que cal replantejar el que hem de fer és una evidència a partir del moment que ni govern, ni entitats, ni partits ni ciutadania va saber què ni com fer res des del referèndum heroic de l’octubre. Els partits, això sí, tots van acceptar presentar-se a unes eleccions autonòmiques -malgrat haver votat una declaració d’independència al Parlament- convocades per Rajoy després d’haver cessat el Govern Puigdemont-Junqueras. Això són fets, no manipulacions ni interpretacions d’una o altra promesa electoral: els partits independentistes van acceptar el marc autonòmic i els electors, també. Encara que fos a desgrat però és així de cru. I ningú, NINGÚ, els hi va recriminar. I si és així és per algun motiu malgrat que en el pla racional ens costi d’acceptar i ens dolgui.
Ara s’ha intentat instal·lar el marc mental que ERC renúncia a la “unilateralitat” i se’ls acusa de ser naïfs, que no es pot pactar res amb Espanya, que ja no hi ha cap possibilitat d’entendre’ns, de rendició, de reculada, etc. Ben curiós que molts dels que ara diuen això són els mateixos que anys enrere titllaven l’independentisme d’ERC de ser naïf, ingenu i -massa- radical precisament per tot el contrari però això és un tema per un altre dia.
ERC mai ha defensat la unilateralitat, sempre ha estat una gran defensora del diàleg i del pacte. Amb tothom. Replantejar una estratègia i passar-la de curt a llarg per buscar maneres que aglutinin més gent -pot ser efectiu o no ser-ho, el temps ho dirà, però en tot cas és un pla, de moment l’únic que coneixem per part de totes les entitats sobiranistes..
Sempre ho ha fet així sense renunciar mai a la fermesa en la defensa de l’objectiu d’assolir la República Catalana de ple dret. No pas per casualitat té desenes d’afusellats i milers de càrrecs seus represaliats -d’ara i d’abans- i empresonats i cap ni un per corrupció. Qui ha actuat amb unilateralitat sempre han estat els repressors, els que han enviat porres i pilotes de goma per atonyinar gent que volia votar.
Que Esquerra, i concretament Junqueras, demanin més que mai escoltar-se tothom, estendre ponts i fer créixer els vasos comunicants entre les diferents sensibilitats que formen part del nostre país a ningú li hauria de semblar res estrany, més aviat al contrari. De fet, no se m’acut actitud menys republicana que la de condemnar-ho o menysprear-ho. El fer-ho respon, només, a seguir fent soroll i treure profit de l’embolic. És possible que Esquerra pagui electoralment a curt termini, com sempre que ha fet un pas audaç. Però, en paraules del mateix Junqueras: “No estem aquí per treure un diputat més o menys que ningú, estem aquí per a construir un país”.
Escoltem-nos tots doncs, posem les cartes damunt la taula i que tothom digui què vol i com pensa que s’ha de fer més enllà de criticar aquells que sí tenen un pla.
