Us reprodueixo l’article aparegut a El Temps l’11 de maig de 2010
El 13 de maig de 1619, Johan van Oldenbarnevelt va pronunciar les últimes paraules: “Afanya’t, afanya’t!”. I el seu botxí el va executar.
Molts anys abans, quan era jove, havia estudiat dret a Lovaina, Bruges, Heidelberg i Pàdua. Als vint-i-sis anys, compromès amb la lluita per la independència d’Holanda, es va presentar com a voluntari a les campanyes de Haarlem i Leiden contra les tropes hispàniques. Encara que, ben aviat, va destacar més per la vocació política que per la destresa militar. Primerament, com a conseller de Rotterdam, tot promovent la Unió d’Utrecht entre les diverses províncies revoltades contra el domini espanyol; i, més endavant, durant la sublevació d’Holanda i Zelanda, com un dels líders més importants del país, al costat del príncep d’Orange, Guillem el Taciturn. A la mort d’aquest darrer, es va alinear al costat del seu successor, Maurici de Nassau.
En els anys posteriors, van Oldenbarnevelt va ocupar els càrrecs de governador de les set províncies, de capità general i d’almirall de la Unió. I, a més, va promoure la Triple Aliança, va fundar la Companyia Holandesa de les Índies Orientals (1602) i va pactar la treva dels Dotze Anys (1609).
Malauradament, Maurici i els seus homes de confiança van interpretar aquest armistici com una feblesa enfront d’Espanya. I la relació entre els dos líders independentistes es va complicar ulteriorment, a causa d’una disputa religiosa entre dues branques calvinistes. Els gomaristes eren partidaris d’un poder monàrquic centralitzat i de la guerra a ultrança contra els espanyols; mentre que els arminianistes tenien un caràcter més republicà i preferien trobar una sortida política a l’interminable conflicte amb Espanya. Finalment, el 23 d’agost de 1618, van Oldenbarnevelt va ser arrestat, acusat de traïció.
El procés va ser clarament irregular, atès que el tribunal que el va jutjar estava format majoritàriament per alguns dels seus enemics personals més acarnissats. I, en ser condemnat a mort, van Oldenbarnevelt va manifestar que decapitar-lo era la recompensa per haver servit el seu país durant quaranta-tres anys de la seva vida.
Sens dubte, qualsevol projecte polític ambiciós comporta sempre enormes tensions. I, en molts casos, alguns dels seus líders acaben desbordats per alguns dels seus antics camarades, tal com va passar amb Michael Collins a Irlanda o amb Mahatma Gandhi a l’Índia. A Catalunya hem de prendre’n bona nota i, si dissortadament no és estrany que els independentistes tendim a jutjar-nos d’una manera excessivament severa, ens és vital ser capaços de superar totes les lluites estèrils atès el repte al qual ens enfrontem.
