Us faig a mans una versió un xic més extensa d’un article que originalment s’ha publicat a El Temps el 17 d’agost de 2010
De vegades, les persones encarregades d’impartir justícia dicten sentències injustes i, en el cas que prenguin aquesta decisió de forma conscient, cometen un delicte conegut com prevaricació. I, atesa l’habitual condició de la natura humana, aquesta mena de delictes són més habituals en aquells jutges que tenen un interès particular o col•lectiu per la qüestió que jutgen, tal com passa en alguns veredictes de caràcter polític adoptats per persones fortament polititzades, escollides per alguna mena d’òrgan polític o fortament polititzat. En les societats democràtiques contemporànies caracteritzades per la divisió de poders prevista per Montesquieu i per l’anomenat imperi de la llei, que garanteix el reconeixement de drets fonamentals que preexisteixen i són independents a la voluntat dels estats, aquesta mena de resolucions no són (o, almenys, no haurien de ser) gaire habituals.
Així, per exemple, al 1282, el Papa Martí IV va excomunicar Pere II el Gran de Catalunya; va dissoldre els juraments de fidelitat que li havien prestat els seus vassalls catalans, aragonesos i valencians; i va convocar una croada contra el nostre país. Tot perquè, segons el Papa, Pere era un mal cristià. El cert, però, és que el monarca català intentava fer prevaldre els drets de la seva esposa Constança sobre el tron de Sicília. Un regne que la Santa Seu havia posat en mans de Carles d’Anjou, fill del rei de França. I, curiosament (o més aviat no), Martí IV havia estat canceller de la monarquia francesa i havia estat escollit Sant Pare en una votació supervisada per tropes franceses que, prèviament, havien empresonat els cardenals italians més influents. No ens ha d’estranyar, doncs, que els catalans estessin convençuts que se’ls condemnava no tant per ser uns mal cristians, sinó més aviat per ser enemics del rei de França i de Carles d’Anjou (a qui Martí IV els devia el càrrec).
En aquella ocasió de finals del XIII, catalans i valencians (tant si eren cristians com musulmans) van respondre com un sol poble en defensa de la veritat, de la justícia i de la dignitat, i van protagonitzar un dels episodis més brillants de la nostra història. El país va lluitar encapçalat per personatges tan extraordinaris com Roger de Llúria, Conrad Llança, Joan de Pròxida i els mateixos Pere i Constança.
Els catalans del XXI ens toca ara també carregar-nos de coratge per defensar la raó, la justícia i la dignitat, és a dir, la independència, per damunt d’un marc legal imposat injustament. No serà fàcil. Haurem de tenir, com a mínim, el mateix coratge i determinació dels catalans del XIII.
