Una provocació

No té altre nom. Per mi, que es tirin coets a Catalunya quan el Madrid guanya la Lliga és una provocació en tota regla. Com també ho consideraria si jo visqués a Madrid i em dediqués a celebrar les victòries anant a tirant coets, fent sonar el clàxon per la Castellana o fent voleiar estelades a la Cibeles. Jo vaig tenir la sort d’estar a Madrid quan vam guanyar la Lliga d’ara fa dues temporades al camp del Llevant… i a més estava en un restaurant molt proper al Bernabéu. Bé, em vaig posar molt content i, amb discreció, vaig demanar que em fessin una foto d’aquella nit davant del camp dels blancs. Evidentment, sense bufandes, coets, crits ni clàxons. Feliç de la vida, però sense haver d’anar a tocar els nassos a ningú. I no ens equivoquem, això és justament el que pretenen tots els qui surten al carrer a pobles i ciutats catalanes tirant coets i exhibint banderes madridistes i espanyoles quan ells guanyen. El que realment volen exterioritzar aquesta gent és una demostració pública d’allò que “estamos en España”. Les banderes que cap altre dia s’atreveixen a treure, aquell dia sí que surten. Que hi ha catalans del Madrid? Sí, probablement, producte d’una patologia greu de quan el Madrid era l’únic equip que sortia per la tele, guanyava i enorgullia el règim franquista amb copes d’Europa. Però els qui conec que podria situar en aquest conjunt no sortien diumenge a la nit pels carrers. Com jo quan estava a Madrid, devien ser feliços i, com que confio en el seu bon gust, devien obrir cava català. Tota la resta, per dir-ho clar, els movia més el sentiment anticatalà, les ganes de treure l’estanquera (si té gallina o toro millor), que la voluntat de celebrar res amb els amics.
Capítol a part mereixen els meus amics pericos. Des de la seva fundació, l’essència d’aquest club ha estat mirar de fotre’ns, i aquest any se n’han sortit amb nota. La seva única ambició és intentar no baixar i guanyar al Barça, cosa que aquesta temporada han brodat amb el gol de Tamudo de fa dues jornades. Jo no he vist les imatges, però m’asseguren que va córrer el cava pel vestidor dels periquitos al Nou Camp. Bé, també en conec més d’un que va obrir el cava a casa seva.
Dit això, em sembla que és de justícia recordar que aquest drama de diumenge a la nit ens l’haguéssim pogut estalviar si uns quants haguessin fet la seva feina mínimament bé. Ja no dic ni bé. Si el Barça hagués estat mínimament a l’alçada, aquesta Lliga l’hauríem guanyat fa dos partits. Que un equip vulgar i gris, a qui els seus aficionats fins i tot xiulaven el mateix diumenge a la nit, sigui el guanyador d’aquest campionat diu molt poc de nosaltres. Cal una feina de fons per evitar que aquesta vergonya es reprodueixi. Com he dit alguna vegada, accepto perdre amb els propis ideals, però mai d’aquesta manera que hem anat agonitzant enguany. Neteja al vestidor i allà on calgui. No vull haver de tornar a felicitar un guanyador de Lliga tan nefast i, a sobre, amb la sensació d’haver-los regalat la festa.