Millor seguir a la presó, no sigui que, al persistir en la seva manera de pensar i no tenir cap intenció de canviar, puguin tornar a fer sortir al carrer a mes de dos milions de borregos, al toc d’un xiulet, vaja com el “a por ellos” que des de tots els estaments i mitjans es dona com la cosa més normal, però, en aquest cas, és clar, incidint a la violència, i a l’odi, que quan no hi ha cap base sòlida per tipificar un delicte, i se li ha de donar aquest caire, va la mar de bé.
Com si els més de dos milions de ciutadans que hem anat sortint al carrer massivament, i de la manera més pacífica i cívica possible, fóssim tant imbècils com per deixar-nos portar i induir per la dèria d’una o dues persones. S’ha de ser quadrúpede i cavernícola.
Neguen el problema i es pensen que, al no existir, els que ens movem perquè ja en tenim prou de tenir que conviure amb ell, ho puguem fer una, dues, tres, i les vegades que calgui. Al carrer o a les urnes, on calgui.
I que no és que un polític o un activista social ens vingui a donar el tret de sortida, si no tot el contrari. És la gent que des d’aquell, per a tots nefast, 2010 ha exigit als polítics de torn que entomessin les seves reivindicacions, i que si el sentir de la gent sortida al carrer repetidament es creia que no era suficient que s’obris una consulta, un referèndum, o el que sigui convenient, perquè tots els catalans es poguessin manifestar, en un sentit o en l’altre.
Aquest moviment, sorgit de la ciutadania, no es para, no s’esborra, a cop d’amenaces, de prohibicions, de multes, de tancar «preventivament» o deixar en llibertat «sota fiança», de forçar a l’exili a càrrecs electes sota l’amenaça de que el primer que els hi passarà si tornen és entrar a la presó, a qui, des del seu càrrec electe ha tingut la decència i responsabilitat de intentar complir amb el seu deure adquirit a les urnes.
M’he fet un fart de fer-me la pregunta de perquè no es deixa a banda aquesta gallardìa -per dir-ho finament-, que tant mal ha fet i fa a tothom, i s’intenta defensar la «unidad» d’alguna manera més civilitzada, d’acord amb la diversitat i pluralitat existents, convencent els diferents sentiments i maneres de pensar de que el millor per a tots és anar units per un objectiu comú.
De seguir entestats i enrocats en el mateix guió, la ferida resta oberta, impossible de cicatritzar, i els efectes col·laterals son cada dia més i de més difícil solució.
