Conversava l’altre dia amb un bon veí meu d’origen anglès, i pare de quatre fills meravellosos, sobre aquest tema nostre tan recurrent de la llengua a Catalunya. M’explicava ell que va estudiar i treure’s el nivell C de català quan encara potser pensava que saber la nostra llengua era del tot essencial per a la seva integració i desenvolupaments personal i professional a casa nostra. Fins i tot va arribar a parlar català a casa seva, amb la seva dona castellanoparlant, durant aquells dies d’esperances encara verges.
Finalment, la crua realitat es va imposar i el meu amic i veí va acabar per adonar-se que tot plegat no havia estat més que una lamentable pèrdua de temps. Ningú no se li adreçava en català, un cop constatat el seu origen forà. I ell és una persona pràctica, que no està pas per orgues, ni té fusta de màrtir o messies de la nostra causa. Va, per dir-ho planerament, desistir-hi. Va tirar pel dret, i va començar a parlar a partir d’aquell moment la llengua que, malauradament, fa funció de llengua nacional per aquests rodals.
I sobre tot això jo sovint em demano, quanta gent disposa –teòricament- d’un paperet que l’acredita com a persona amb capacitat per a parlar,llegir i escriure català i que MAI, MAI, MAI no en fa ús d’aquest coneixement per manca d’oportunitats o, pitjor encara, perquè sap que un cop l’ha aconseguit ja se’n pot oblidar? Una mica com quan jo estudiava llatí a la secundària. Un tràngol inevitable que vaig haver de patir i acceptar, sense gairebé deixar-hi cap pòsit o empremta.
Ras i curt, el català no és necessari a Catalunya, com el neerlandès o el francès ho són als Països Baixos o a França. O, sense haver de ser un estat independent, a Flandes o al Quebec, per posar-hi només un parell d’exemples de nacions sense estat, on seria del tot impensable poder-hi dur una vida mitjanament normal, sense parlar la llengua regional.
Alguna cosa falla en aquest país quan a Catalunya, i a la resta de les terres de parla catalana per extensió, qualsevol nouvingut s’adona, al poc d’arribar-hi, que no li cal pas aprendre la nostra llengua i que hi pot viure i treballar sense gairebé tenir-ne cap mena de contacte. Tret d’algun ‘Bon dia’ o ‘Adéu’ escadussers.
I tot i que l’origen de tot plegat és una gran immigració i una repressió històrica, i també una hostilitat lingüística encara avui dia brutal per part de l’Estat que ens hauria de protegir, la veritat és que poc podria fer-hi aquest Estat si els catalans no renunciéssim tan alegrement a l’ús de la nostra llengua, al nostre propi país. No es tracta d’imposar res a ningú. Es tracta de ser nosaltres mateixos, amb naturalitat, sense complexos. O és que considerem que un madrileny imposa la seva llengua a Castella, o és un nacionalista, pel simple fet d’expressar-se en la llengua pròpia del racó de món que l’ha tocat viure?
No hauríem de consentir que ens titllin de nacionalistes o radicals, o de voler imposar cap llengua, precisament aquells que, conscientment o inconscientment, mai no diuen un mot en català a Catalunya. Aquells que troben la nostra mera existència un fet difícilment tolerable, aquells que s’irriten quan troben un rètol o un anunci en català. Amb aquesta mena de gent no hi ha res a dir. Ignorem-los i actuem amb naturalitat, sense perdre el somriure o les bones maneres, no deixant que ens amarguin el dia i acabem sent, com ells, uns amargats. Creieu-me, el vostre estómac i salut mental us ho agrairan.
