He estat uns dies a Madrid. I continuo experimentant el mateix xoc: el d’un organisme sorgit en un ecosistema burgès i industrial que es troba desplaçat de cop a un d’aristocràtic i burocràtic. Si tens la vida assegurada per unes oposicions de nivell, o treballes a alguna de les esferes d’influència de l’oligarquia, o simplement et pots permetre el diletantisme – com vaig practicar en els meus llargs mesos de mili a la capital-, Madrid és una ciutat encantadora: nombrosa oferta d’exposicions i espectacles; agenda plena de contactes i actes per fer passadissos; i un bar de tapes o restaurant cada cinc metres, més barat i amb cuines més casolanes de les que es poden trobar a Barcelona on predomina, darrera l’estela dels grans xefs, una multitud de mediocritats en restauració que es pretén moderna i simplement és fast food.
Ara bé, només cal pujar a la torre de Correus, ara municipal, per contemplar el Skyline madrileny. S’hi descobreix una proporció marginal d’edificis històrics, els pocs de l’època dels Àustries; alguns més de l’etapa borbònica; i la gran majoria corresponent a la contemporaneïtat. Primera impressió doncs: el muntatge és de quatre dies. Falta pedigree, a diferència de Toledo on el pes de la història de quan Castella era tolerant i comerciant, és enorme: Sinagogues, mesquites i esglésies de gòtic flamíger edificades amb els diners de la burgesia comercial de la ciutat, com les de Segòvia, Burgos o Àvila, quan a aquesta burgesia no se l’havia cruspit l’aristocràcia de palau i els negociants subministradors de l’incipient estat jacobí.
La ciutat de Madrid està farcida de monuments patriòtics als seus reis, nobles i militars. I del poble només se’n recorda quan es va alçar en armes contra el francès, no quan ho va fer contra l’oligarquia. Allà, donen lliçons de no nacionalisme els qui mantenen en els museus dels diversos exèrcits tots els símbols de les victòries militars i els qui han fet del carrer Huertas un passeig d’homenatge als literats castellans; no als espanyols, perquè no s’hi troba cap català, basc o gallec.
Aquests dies, vaig coincidir amb una manifestació estatal contra la LOMCE, que va omplir de plaza España a La Cibeles. Però les teles espanyoles no en van dir res. Ser d’esquerres i demòcrata radical a aquests territoris és una heroïcitat. L’hegemonia estructural ideològica i social és conservadora i de matriu falangista. El PSOE no aixeca el cap perquè fa anys que va fer de tonto útil de la “derechona” postfranquista, netejant l’espanyolisme del pecat dictatorial; i ara la bandera ja no la deixarà mai més la dreta majoritària que és una excepció a Europa. Perquè no ha hagut de passar ni per un tribunal de la veritat, com ho van haver de fer els seguidors de la dictadura sudafricana. Recordem-ho ara que s’ha mort Mandela.
Aquesta hegemonia social i ideològica té una base econòmica clara. L’exèrcit de reserva no són els aturats disposats a fer d’esquirols contra els treballadors obrers. Aquí són les immenses connexions familiars amb expectatives que uneixen als centenars de milers de funcionaris de l’Estat, als que ara mateix els estan garantint el futur dels seus fills gràcies a la liquidació de fet de l’estat autonòmic; les desenes de milers de treballadors ben pagats de coll blanc que treballen a les ciutats directives de les grans empreses telefòniques, elèctriques o financeres; els serveis de restauració, personals i d’oci que viuen d’aquests centenars de milers de clients en nòmina de l’Estat i de les empreses del càrtel de la llotja del Bernabéu.
Escoltava l’altre dia l’elegant cinisme de l’ex-ministre Martín Villa en l’entrevista de Mònica Terribas i veia condensat en ell les essències ideològiques, socials, econòmiques i polítiques de la majoria hegemònica dels mesetarios, tal com ell mateix es qualificava. He vist a Martín Villa defensar a ultrança el lliure mercat sense despentinar-se, en unes jornades econòmiques de l’extinta Caixa de Manresa. El que va néixer amb el cotxe oficial des de l’etapa del sindicat falangista SEU, en l’etapa de governador civil de Barcelona que va aprofitar per fer cremar tots els papers comprometedors dels governs civils com a aportació a l’amnèsia històrica; que dirigí un ministeri de l’interior quan al costat de la violència terrorista d’ETA, l’Estat abonava actuacions policials i parapolicials delictives a cops de bomba i tortura. I finalment, que presidí una empresa estatitzada i centralitzada a costa de catalans i andalusos, com Endesa; i després continuà presidint-la quan es va privatitzar. I que va ser dirigent de la Fundació quan va passar a ser italiana després de l’episodi: “antes alemana que catalana”. Villa reivindicava a Catalunya Ràdio, la “conllevancia” d’Ortega, la inviabilitat del dret democràtic a l’autodeterminació i defensava l’ocultació dels crims franquistes, en nom de la reconciliació.
Aquesta és la destil·lació de l’Espanya unida de matriu castellana. La mateixa de fa quatre segles. Vagin sinó a veure al Palacio Real, l’exposició “De El Bosco a Tiziano. Arte y maravilla en El Escorial” . S’adonaran de les motivacions que movien a Felipe II, per fer un panteó com l’Escorial i per inventar una capital com Madrid, un Frankenstein polític, per allunyar-se de qualsevol contrapoder urbà o comercial. S’adonaran del seu obscurantisme religiós amb la mania recol·lectora de relíquies, la seva ruptura amb el model d’imperi de regnes i principats de Carles V per passar al d’Imperi Castellà; el seu antijudaïsme; el seu impuls a la col·lusió entre repressió política, ideològica i religiosa de la mà del Sant Ofici. Amb els seus “Autos de fe” amb assistència massiva d’espectadors i cerimònies solemnes al mig d’un ambient festiu. Un autèntic espectacle barroc ben representat en el quadre de Francesco Rizzi (1680)- de l’època de Carles II- que es pot veure a El Prado.
A aquestes altures de l’article algú em pot dir perquè no parla de l’informe PISA, de la caiguda d’Espanya al nivell de Cap Verd en el rànking de corrupció, al progrés de les requisitòries conra personatges del tardofranquisme per responsabilitats en crims polítics, a la notícia de la brutal pujada de l’electricitat que haurem de pagar els particulars a primers d’any. Perdonin-me: tot això i més és morralla conjuntural davant de la deformació genètica estructural de l’Estat espanyol. Ha sortit mai Espanya del Barroc?
