Ja he explicat manta vegades que quan un Govern colonitzador ha perseguit, ha reprimit i ha prohibit la llengua de qualsevol poble colonitzat, perquè ha actuat de manera despòtica i dictatorial, quan vol poder dir que viu en democràcia, ha de retornar tot el que ha robat i ha destruït en l'època opressora. D'aquí que retornar els drets als parlants d'una llengua als quals se'ls havia suprimit és una obligació. S'han de fer moltes de passes en favor d'una llengua que corre el perill de desaparèixer, ja que n'hi ha una altra de dominant que està ocupant tots els àmbits possibles per fer-la desaparèixer. En certes actuacions on puguin esser-hi les dues llengües és convenient, que, per part del Govern i dels que tenen el poder democràtic actuïn a favor de la llengua subordinada, que es faci una discriminació positiva. Fer això en molts d'àmbits perquè la llengua reprimida els vagi ocupant és el que es diu normalització lingüística. Si això no es fa, la llengua subordinada va fent un camí, més lent o més ràpid cap a la substitució lingüística. La substitució lingüística significa la desaparició absoluta de la llengua, que ha estat destruïda per mor dels diferents mals governs que tenien aquesta intenció, i el seu lloc és ocupat per la llengua dominant. Ja sé que ho sabeu, però aquí la llengua subordinada és la catalana, i la dominant, la castellana.
Uns 25 anys després de la Llei de normalització lingüística s'havia aconseguit frenar la substitució, però encara es necessitava la recuperació de molts d'àmbits d'ús perduts. Va ser en aquest moment que va arribar la legislatura del nefast president José Ramón Bauzá, que es va posar a perseguir una altra vegada la llengua catalana i va fer retrocedir molts d'anys la normalització, i, per contra, va avançar a passes gegantines la substitució lingüística. Per aquesta raó, entre d'altres, no va aconseguir mantenir el Govern a la propera legislatura. Aquest va ser ocupat pel PSIB i per MÉS, amb el suport de “Podemos”. Aquest Govern tenia una gran feina per endavant, respecte de la llengua catalana. En línies generals es tractava de frenar una vegada més la desaparició de la llengua, i fer algunes passes cap a la normalització lingüística (molts pensen que ja esta normalitzada, quan la normalització encara no ha començat, no ho oblideu, ni tan sols s'ha frenat del tot la substitució). Tornar a posar el requisit de la llengua catalana a la funció pública, manat per la Llei de normalització lingüística i per l'Estatut d'Autonomia, ha estat un fet just i necessari, però insuficient. Han retornat algunes coses al seu lloc, però no s'ha recuperat cap àmbit d'ús de la llengua.
Mentre vivíem dins aquesta gran inacció i un transcórrer de la vida que sembla que es va movent per inèrcia, sense que ningú empenyi, han intervengut el PP i “Ciudadanos” (partit, el principal objectiu del qual és fer desaparèixer la identitat dels pobles diferents a Castella, o als que ells diuen Espanya), que sempre fan tot el que poden contra la llengua catalana, i ara han fet que un secretari general del Govern de Madrid, demanàs al conseller d'Educació i al rector de la UIB, que també es presentassin les proves de selectivitat en castellà, quan durant 31 anys no s'havia fet mai i no existia cap problema. Es veu que “Ciudadanos” va néixer per crear-ne.
Quina era la situació existent durant 31 anys: les proves de selectivitat es presentaven en català, i els alumnes contestaven en la llengua que escollien, català o castellà, aproximadament un 80% ho feia en català. Si alguna persona, per motius justificats requeria l'exempció de català, l'obtenia i rebia els exàmens en castellà. Si tots els alumnes havien aprovat el català del batxiller, queda clar que dominaven i dominen perfectament la comprensió oral, entenen els escrits, per tant, no hi ha cap problema per a ningú. Durant 31 anys no n'hi ha hagut cap. Només han tengut un disgust visceral, els canalles que voldrien que tots els mallorquins, menorquins, eivissencs i formenterers desapareguéssim, com a mínim que desaparegués tot el que ens distingeix i diferencia, i d'aquesta gent deu estar composta un partit com “Ciudadanos”, que ha cercat problemes allà on no n'hi havia cap.
Però el problema més greu és el que correspon al que té l'autoritat a la UIB i als que la tenen al Govern de les Illes Balears. El rector de la UIB té als estatuts de la Universitat de 1985, on queda clar que la UIB fomentarà i normalitzarà l'ús de la llengua catalana, abans ja he afirmat que la normalització encara ha de començar, i en adoptar aquesta resolució, cosa que mai no havia fet cap rector en 32 anys, ha fet passes endavant cap a la substitució lingüística. El mateix ha ocorregut a la conselleria d'Educació. Es veu que el conseller no té cap interès en la llengua o desconeix les conseqüències de les seves decisions, fet suficient per presentar la dimissió. El que havia passat és que durant el mes de febrer s'havien donat les ordres sobre com s'havien de realitzar les proves de selectivitat, i tot apareixia igual que els altres anys. Per això hi ha hagut quatre membres del tribunal que s'havien inscrit amb les mateixes condicions de sempre, i quan han conegut aquest canvi han renunciat a fer-se còmplices de tal malifeta contra la llengua catalana. L'estrany és que hagin quedat molts de membres d'aquest o d'aquests tribunals que han continuat com si res no passàs. S'ha de tenir en compte que si enguany encara es fan molts o la majoria d'exàmens en català, els propers anys no serà així, perquè aquesta resolució fa que el català sigui llengua prescindible. Als instituts això es notarà. Continua el genocidi, continua el lingüicidi. El PP i “Ciudadanos” en són responsables davant la història, però el PSIB, MÉS i “Podemos” no queden exempts d'aquesta responsabilitat.
