Una de les primeres decisions que vaig prendre en arribar a Catalunya va ser instal•lar a casa meva un sistema de recollida d’aigua de pluja que em permetés aprofitar un recurs tan valuós. Aquesta aigua, sense gens de calci, és d’una qualitat ideal per al reg de plantes, rentar la roba, o fer anar la cisterna del WC, posem per cas.
La capacitat total d’emmagatzematge del meu sistema és només de 2.000 litres o, dit d’una altra manera, el consum mitjà d’una família de quatre membres durant menys d’una setmana. Això també vol dir que durant un episodi continuat de precipitacions, en deixo anar una gran quantitat d’aigua, un cop el dipòsit ja n’és ple. Com que tinc una superfície de teulada d’uns 45 metres quadrats, només cal una precipitació acumulada de 45 litres per metre quadrat per omplir-lo. Aquesta limitació farà que en un futur em replantegi incrementar-ne la seva capacitat, per tal de minimitzar la pèrdua de recurs, ja que en un clima com el dels voltants de Barcelona, en podríem recollir gairebé 30.000 litres d’aigua l’any.
Hi ha llocs al món, com a certs estats d’Austràlia, on la instal•lació d’un sistema d’un mínim de 3.000 litres de capacitat és obligatori per a cases i indústria de nova construcció. També hi ha països, com Alemanya o el Regne Unit, i parts dels Estats Units, on s’ofereixen ajuts oficials per a la utilització de sistemes de recollida de pluvials, ja siguin subvencions directes o reducció de taxes en el rebut de l’aigua.
Més a prop nostre, a Barcelona, ara fa un any, l’Ajuntament va aprovar una nova línia d’ajuts per aprofitar les aigües pluvials a través de la instal•lació de sistemes de recollida d’aigua als edificis municipals i al parc públic d’habitatge de la ciutat. Així per exemple, en un edifici mitjà amb una superfície de captació de 100 metres quadrats es podrien aprofitar uns 50.000 litres l’any, o l’equivalent al consum mitjà d’una família de quatre membres durant vuit mesos. S’estima que en un edifici de 10 habitatges es podria arribar a estalviar entre el 25% i el 30% de l’aigua utilitzada en les cisternes dels WC de tot l’edifici. A la resta del país hi ha diverses ciutats que ja disposen d’ordenances sobre l’aigua que inclouen la recuperació de les aigües pluvials, com és el cas de Sant Cugat, Teià o Vic.
També hem de tenir en compte que, a la majoria de països, la construcció dels sistemes de drenatge urbà es financia amb les taxes del rebut de l’aigua. Així doncs, com més aigua captem de les nostres teulades i terrasses menys recurs ens caldrà extreure i tractar del medi, el que comporta menors costs de captació i tractament de l’aigua i que hi hagi menys aigua d’escolament que vagi a parar al clavegueram. Aquest menor escolament implica clavegueres més petites, que, al seu torn, permet estalviar en costs de construcció i manteniment. Alhora, la recollida d’aigua pluvial contribueix significativament a la reducció del risc d’inundacions i contaminació dels nostres rius, al disminuir la pluja recollida en origen, i el seu conseqüent escolament, per a una zona determinada.
Així doncs, a qualsevol lloc del món, ja sigui sec o plujós, abans de fer cap transvasament faraònic hauríem de tenir molt en compte aquest recurs i aprofitar-lo com cal. No estic descobrint res de nou, és el que es fa a molts països del món menys desenvolupat, i el que s’ha fet per les nostres contrades durant moltes generacions, abans de l’arribada de l’aigua d’aixeta a les nostres viles i ciutats. Invertint fortament en això, i altres mesures sostenibles, els nostres governants demostrarien que es creuen això de l’anomenada nova cultura de l’aigua, i tots hi sortiríem guanyant. I sinó, de què ens serveix als catalans tenir un partit ecologista al govern, em demano jo tot sovint?
Finalment, ja tinc al cap la millora de la meva sostenibilitat hídrica amb la futura instal•lació a casa meva d’un sistema domèstic de reciclatge d’aigües grises. Però això ja serà el tema d’un altre article.
