Reprodueixo l’article de Josep Lluís Carod Rovira publicat al diari AVUI (1-11-1986) i que va donar peu a la Crida Nacional a ERC. En el moment en què aquest escrit va aparèixer en premsa, ERC tenia 155 electes municipals, 5 diputats al Parlament de Catalunya i cap representant a Madrid. 24 anys després val la pena llegir l’article i precisament avui, dia de Nadal en que Oriol Junqueras ha donat el pas per entrar a militar a ERC.
“La pluralitat i la riquesa d’opcions ideològiques presents a Catalunya al final del 1976 s’han convertit, al cap de deu anys, en una mena de desert on només hi ha dos oasis possibles: CiU i PSC (PSC-PSOE). Tenim, doncs, un paí sotmès a un reduccionisme d’una primarietat esfereïdora on tan sola hi ha dues maneres “normals” de ser ciutadans: la socialista o la convergent. Els altres devem ser etíops, maltesos o xipriotes, condemnats a no tenir altre paper que el d’espectadors d’allò que fan els altres i reclamats periòdicament a votar-los i que ho fem amb la resignació que, altrament, un mal fat ens senyorejeria. Amb el pretext que, en cas de victòria de l’adversari, sobrevindrien tota mena de mals al país i al poble – a quin país? A quin poble? -, han aconseguir els vots de la majoria, vots coincidents en una mateixa opció electoral, però que representen sovint projectes polítics no sols contradictoris, sinó irreconciliables. I, així, mentre CiU es nodreix de tot l’espectre nacionalista -del regionalisme nou de trinca a l’independentisme guerriller i de totes les tonalitats conservadores-, els socialistes s’alimenten, al seu torn, de totes les variants progressistes i de la franja que va d’un centralisme camuflat, pretesament modern i universalista, a l’espanyolisme reaccionari de sempre, valgui la redundància.
En el pensament profund dels electors convergents, doncs, hi ha la convicció que votar CiU és la millor manera de defensar, avui, Catalunya en uns casos o simplement els interessos de la dreta en uns altres. Esquerra i Espanya coincideixen, així mateix, ara, en la papereta electoral dels socialistes. Els uns són, doncs, Catalunya. Els altres, l’esquerra. El divorci entre un concepte i l’altre és, electoralment parlant, absolut i tots ens veiem forçats, a cada ocasió, a prendre partit, partit incomplet per als qui som nacionalistes i d’esquerra, però partit. Més enllà dels qui, coherentment, són allà on els correspon per ideologia o circumstància personal, els partits majoritaris estan farcits de guanyòfils nouvinguts i acumulen més militants i més vots dels que, per lògica, i per naturalesa, els corresponen. I amb els vots ja és sabut que ve el poder. I els càrrecs. El carnet del partit és avui l’arma que legitima mediocres, esquerranitza franquismes, catalanitza oportunistes. És la clau que obre tots els panys. I no en manquen pas de panys en un país migpartit, esberlat en dues parts, a cadascuna de les quals hi ha de tot: institucions, mitjans de comunicació, llocs de treball, entitats, etc. Allò que no és dels uns pertany necessàriament als altres. Ser d’una banda és fonamentalment anar contra l’altra banda.
No cal dir que, en aquest context, del qual són absents la reflexió i l’elaboració teòrica, allò que domina és la política de la immediatesa, la consigna de “qui dia passa, any empeny”, i les diferències entre partits governants són presentades com a qüestions de bona o mala gestió, no pas de projectes polítics, d’horitzó estratègic. En aquest atzucac d’empobriment democràtic i sense diàleg és una necessitat vital trobar una tercera via que enriqueixi i dinamitzi la vida política del país, una escletxa per al respir, una finestra oberta en un ambient resclosit, imprescindible per a Catalunya i per a la normalitat democràtica.
Fins ara, totes les temptatives perquè noves sigles tinguin veu parlamentària han fracassat i, d’altra banda, el sentiment independentista juvenil, esperançador a nivell estratègic, es mou en la més estricta marginalitat política. Què cal fer, doncs? Abans de fer un pensament – engrossir, potser, els rengles, avui nombrossísims, dels patriotes desenfeinats?- em permeto una proposta: refundar ERC, aplegar, rere la sigla més històrica del nacionalisme popular en actiu, els partidaris d’una via que conjugui el possibilisme institucional amb la dignitat nacional, fer un reagrupament plural, autodeterminista i progressista, capaç d’integrar l’Entesa dels Nacionalistes d’Esquerra i els diversos col•lectius i grups comarcals d’aquest àmbit.
No caldria que fos un partit nou, sinó més aviat vell, el dels orígens, en el qual Macià i Companys, si fossin vius, poguessin militar amb comoditat i sense contradiccions. Un partit amb política pròpia -que vol dir alternativa-, independent dels partits espanyols i dels que no ho semblen, que modernitzés i actualitzés el pensament nacionalista de manera que un dia fos assumit per la majoria de la societat catalana. Parlo d’un partit generós i divers en el concepte “esquerra”, decidit no pas a fer número sinó a governar. Un partit que combati l’avorriment i que sigui un autèntic revulsiu esperançador en la monotonia dominant, que se senti immergit en un procés d’alliberament nacional -com passa a Euskadi amb tots els partits bascos-, partidari del concert econòmic i de la supressió de províncies, del desplegament dels mossos d’esquadra en substitució de la policia espanyola, de crear la necessitat social de l’idioma català, de la projecció i representació internacional del país, d’emprar a les Corts d’Espanya la llengua de la nació que es representa, de l’avenç de la idea de Països Catalans, etc. Un partit que cregui que la qüestió nacional és la nostra primera qüestió perquè és exclusivament nostra. Un partit que sostingui, en definitiva, que no hi ha futur si no disposem de la nostra pròpia estructura d’Estat. Reunir entorn d’aquesta ERC la gran alternativa nacionalista i d’esquerres, heus aquí l’objectiu. No n’hi ha prou, però, defensant-ho de fora estant. Cal també que de l’interior de l’actual ERC s’alcin veus, conscients de la seva responsabilitat històrica, que facin costat a aquesta via reclamada per amplis sectors socials, la qual, recollint també el vot radical i crític del jovent, pot esdevenir fàcilment la tercera força política del Principat.
Acabo aquest article assegut davant la Llotja de Perpinyà, de la qual pengen tot de banderes catalanes i davant l’Ajuntament, on oneja la bandera francesa. Passat i present. Folklore i poder polític. Tot un símbol. No puc fer altra cosa que afirmar que aquest no és el demà que vull per al meu país. Ni un mot dels nostres llavis o de la nostra ploma, ni un ral de la nostra butxaca, ni un gest del nostre braç; ni un instant del nostre temps per a cap projecte polític que no ens asseguri -i ho digui ja ara- una nació lliure, sí, una societat nova, sí, però en català.”
