Acaba una septimana horribilis pel rei Felip VI. Dilluns, el ple municipal de Girona va desestimar per àmplia majoria el recurs contra la declaració del monarca com a “persona non grata” a la ciutat de la qual ell en va ser príncep durant 37 anys, és a dir, que els representants del poble gironí (els de CiU, ERC, PSC i la CUP) consideren Felip VI persona indesitjable i no benvinguda. El mateix dilluns, un jutjat contenciós-administratiu va condemnar l’Ajuntament de Barcelona a penjar al Saló de Plens i en un “lloc preferent i d’honor” la foto del rei Felip VI, i tots sabem que quan són els tribunals els que, en contra de la voluntat de la majoria social, obliguen a utilitzar els símbols, vol dir que aquests estan sota mínims.
Finalment, dimarts vam saber de la sentència del Tribunal Europeu de Drets Humans que condemnava l’estat espanyol per haver castigat per injúries greus contra la corona a dues persones que van cremar fotos del rei el setembre del 2007. El Tribunal de Drets Humans ha advertit a la justícia espanyola que cremar fotos dels reis no és delicte, sinó que és un acte emparat per la llibertat d’expressió. La bufetada del Tribunal d’Estrasburg a l’estat espanyol ha generat durant aquesta setmana tota mena valoracions sobre la figura de la monarquia: des de l’oportuna proposta d’ERC de suprimir del codi penal els delictes d’injúries a la corona i d’ultratge a Espanya (tombada pel bloc del 155: PP, C’s i PSOE) fins a l’enèsim debat sobre la supressió d’una monarquia hereditària i vitalícia que és difícil de fer compatible amb allò que s’entén per democràcia “plena”.
La monarquia està en crisi, en una profunda crisi. Internament, ja fa temps que la Casa del Rei s’ha convertit en una casa de barrets (accepció b del DIEC), incapaç de donar sentit a l’eslògan amb el qual Felip VI es va presentar quan va succeir al seu pare: “una monarquia renovada per a un temps nou”. La monarquia segueix vivint en entorns d’opacitat institucional i funcional. No sabem quines són les partides pressupostàries directes i indirectes per fer front a les enormes despeses per mantenir la fastuositat i l’opulència de la seva activitat quotidiana; no han fet pública la declaració d’activitats i béns; desconeixem si les seves funcions van més enllà de les simbòliques i de representació que fixa la Constitució, i ignorem l’abast de les pràctiques corruptes que han esquitxat alguns membres de la Casa del Rei. Felip VI prové d’una família desestructurada, i probablement alguna de les seves actituds hostils i reprensores cap als seus “súbdits” catalans – a banda de no entendre res del que passa a Catalunya i de fer un seguidisme acrític al govern del PP- és fruit d’aquesta procedència parental.
Externament, l’opinió pública fa una mala valoració de la monarquia. El CIS ja fa gairebé tres anys que no gosa preguntar als espanyols sobre la valoració que fan de la monarquia. L’última vegada que ho va fer (abril de 2015), ja amb el flamant nou rei Felip VI, la nota mitjana que va obtenir en grau de confiança va ser d’un 4,3 (d’una escala de 0 a 10) i, per tant, no va arribar ni a l’aprovat pelat. I, per més desgràcia reial, el creuament de dades ens demostra que, per edats, a mesura que disminuïa el tram d’edat la valoració era més negativa (des d’un 5,7 dels majors de 65 anys a un 3,8 dels que estaven situats en el tram dels 18 als 24 anys); per nivell d’estudis, amb l’augment d’aquest nivell la valoració empitjorava (els únics que donaven una mitjana d’aprovat eren els que no tenien estudis -5,6- i els que només tenien estudis de primària -5,2-, mentre que els que tenien estudis universitaris donaven una mitjana per sota de 4), i per record de vot (el de les eleccions generals del 2011), només aprovaven la monarquia els que deien que van votar PP.
A més, des del 1977 fins avui, mai en el Congrés dels Diputats han obtingut representació parlamentària tants diputats partidaris de fer fora la monarquia com els que hi ha ara. Si sumem Podemos i confluències, ERC, CDC i EH-Bildu, ja s’arriba a la xifra de 90 diputats, és a dir, que un de cada quatre diputats és partidari d’una república parlamentària.
A Catalunya, la valoració que es fa de la monarquia encara és pitjor. En la història del CEO s’ha preguntat sis vegades (des del 2014 fins avui) pel grau de confiança dels catalans vers la monarquia i en totes elles n’ha sortit malparada. Del total d’institucions preguntades (entre 17 i 19) la monarquia sempre s’ha situat entre les tres més mal valorades en confiança (acompanyada del govern espanyol i de la banca) i sempre ha obtingut una valoració mitjana inferior a 3 (d’una escala de 0 a 10). Però justament va ser en l’últim baròmetre de l’any passat on va obtenir la pitjor valoració, situant-se per primera vegada com la institució que genera menys confiança de totes i amb una valoració inferior a 2 (1,8).
El treball de camp d’aquesta enquesta es va fer entre el 16 i el 29 d’octubre, és a dir, després de l’esbroncada pública de Felip VI als catalans que van rebre garrotades quan pacíficament defensaven urnes, vots i col·legis electorals. Un cop més, es pot comprovar com és la gent més gran (de 65 o més anys) la que menys desconfiança mostra, tot i que la mitjana no arriba ni a 3 (2,8), i que també són els votants de dretes els únics que donen una mitjana de confiança superior a 5 (a Catalunya, PP -7,8- i C’s -5,1-).
És molt trist que després d’estar 46 anys preparant-te a consciència per ser rei, quan t’entronitzen rebis constants i contundents mostres de manca de confiança i, a més, que sigui un tribunal europeu que no controles y especialitzat en la garantia dels drets humans el que hagi de determinar que cremar fotografies del rei no és cap injúria sinó fruit de la llibertat d’expressió.
