Coneixia una de tantes cases mallorquines on hi vivien nins de diferents edats, però tots en edat escolar, que tenien prohibit veure dibuixos animats a les cadenes on aquests xerraven en espanyol, no perquè ho fessin en aquesta llengua, sinó perquè coincidia que els dibuixos eren majoritàriament més violents i que no tenien quasi res d’educatius. En canvi, quasi sempre aquests nins veien els dibuixos que s’emetien pel canal 33, quan li corresponia actuar com a Super 3. A més, si volien, quan havien llegit, fet els deures de l’escola i haver jugat amb amics, podien accedir a veure: jocs, sèries, concursos, el món dels súpers, superactivitats, contes, trucs, secrets, etc. I els dibuixos animats més vists eren els Bugs Bunny, Tom i Jerry, els pingüins de Madagascar, etc. Aquests nins i molts d’altres de les Illes Balears han quedat orfes, sols, abandonats, els han robat un dels millors entreteniments i una eina de formació fantàstica. El Govern de les Illes Balears no ha fet res per impedir-ho, sinó que sembla que s’ha alegrat, com si fos una més de les endemeses que té preparades contra la llengua pròpia dels mallorquins, menorquins, eivissencs i formenterencs, la catalana.
Què se’ls pot dir a aquests nins del per què els han llevat el canal preferit? M’han dit que el fill d’un amic meu diu: “Ha estat en ‘pepe’ el que els ha llevat”. Ja arribarà el dia que sabrà qui és en “pepe”, i també coneixerà el seu nom en espanyol. Sabrà qui ha estat el culpable, quins han estat els culpables d’haver-lo privat del seu canal favorit. Qualcú li explicarà que els culpables han estat unes persones que tot el dia s’omplien la boca amb la paraula llibertat i amb la frase “lliure elecció de llengua”; unes persones que pretenien que tothom pogués triar la llengua de l’escola, la llengua que volien usar, especialment si aquesta tria possibilitava que parlassin espanyol, però que prohibien com si dels més grans censors de la història es tractàs, tot el que tenia a veure amb la tria del català, que és la llengua del lloc on governen. Llavors, per a qui governen? Per als externs? Per als forasters? Per als hispanoparlants? I contra qui governen? Contra el propi poble? Contra el poble que els ha votat?
Entre les reaccions d’alguns adults coneguts, parlaré dels que recorden el canal 33 com un canal cultural, que fins i tot, retransmetia actes, com els “Premis 31 de desembre”, que la televisió d’en “pepe” (llenguatge d’un nin de cinc anys) es negava a retransmetre. Televisió cultural que, segons em contava un amic, era tot el contrari que la televisió que tenia més audiència a Espanya; em parlava d’una televisió que elevava a la categoria de tertulians una colla d’analfabets o que actuaven com si ho fossin, que es caracteritzaven per conèixer persones que havien posat banyes a altres de conegudes, i d’altres que havien conviscut, cridat, i insultat altres persones que es trobaven tancades i mantingudes en un lloc prefabricat. A vegades es dedicaven a saber la mida del membre viril dels seus convidats o si servien o no per anar al llit o les vegades que realitzaven l’acte sexual en un temps determinat. Aquesta cadena tenia algun programa informatiu i algun altre de formatiu, però els de tractar de les misèries dels altres ocupaven gran part de la programació i eren els que tenien més audiència. “Pobra audiència!”, em deia el meu amic.
Una altra persona coneguda explicava al seu fill que l’acció ocorreguda el 31 de març de perdre els canals 3/24 i 33, havia estat molt més efectiva que l’acte terrorista del 1989, quan Jaime Martorell havia atemptat contra el repetidor d’Alfàbia a través del qual podíem veure TV3. Que en aquell temps s’havia aconseguit continuar veient-la i que a partir d’aquella data arribassin més canals en català com el 33, el 3/24 i el canal 9.
Aquesta persona va fer que se m’ocorregués el títol d’aquest article, però al mateix temps em va fer pensar en el fet de tenir un tipus de televisió o un altre. També em va fer pensar en els votants d’aquest partit que ens robava les senyes d’identitat. De totes maneres, vaig pensar que si tanta gent que mirava la televisió de programes multitudinaris havia fer que guanyàs un concurs de ball, una persona que no sabia ballar, i havia fet guanyar un altra programa de convivència, la persona que menys sabia conviure, era una possible explicació que els votants es decantassin per un partit que després no complia el programa i es dedicava a perjudicar-los. De totes maneres, no m’he resignat a creure tots aquests senyals tan depriments, i pens que els votants són suficientment intel·ligents per adonar-se del mal que aquests governants estan fent, i que no els deixin continuar governant.
