Les Terres de l’Ebre estan acusant la crisi actual segurament més que el promig de Catalunya. La caiguda en picat del sector de la construcció i del sector de l’automòbil ha repercutit en la població directament (com a tot arreu), però també indirectament, de forma important, atès que hi ha (o hi havia) bastantes empreses que, establertes des de fa anys, formaven el teixit industrial de la zona amb productes complementaris d’aquests sectors. Per exemple, les fàbriques de mobles de la Sénia, les de cablejats elèctrics o les de vidres per a cotxes. Les ERO (de les que no se’n parla perquè no són novetat, no són notícia, ja són paisatge) s’estenen més de pressa que la grip A i sembla que, pel moment, no tenim vacuna prou efectiva.
També s’ha aturat en sec la venda i el lloguer de segones residències, situació que afecta, sobretot, els pobles de la costa com La Ràpita, L’Ampolla o L’Ametlla de Mar entre d’altres, que eren (veurem fins quan) destins turístics de primer ordre.
Tots aquests pobles litorals tenen, a més, la pesca com a activitat tradicional; però el sector tampoc està per a gaires alegries: als abusius preus dels carburants (que s’afanyen a pujar però costen molt de baixar) hi hem d’afegir la –fins avui– pèssima gestió del riu Ebre, tant de l’aigua com dels sediments. Si es continua minvant el seu cabal, el mar deixarà de rebre els nutrients i l’aigua dolça necessària per mantenir l’equilibri imprescindible per al desenvolupament de les espècies marines comercials. En canvi, els desequilibris que des de fa temps es produeixen, fan proliferar espècies no comercials com els eixams de meduses urticants, que esdevenen una plaga en els mesos càlids, tot causant greus perjudicis a la pesca i també als nombrosos estiuejants.
Sembla que “unes quantes meduses”, “uns quants silurs”, “uns quants musclos zebra” i “unes quantes mosques negres” no hagin de representar un problema, però reflecteixen que fa anys que el delta de l’Ebre i tota la seva àrea d’influència estan patint múltiples agressions provocades, sobretot, riu amunt. Les noves actuacions descurades o cínicament mal intencionades fan més fonda la ferida, fins al punt que, si no canviem d’actitud, arribarem més aviat del que no ens pensem al punt de no-retorn.
Cal trobar vies de solució i, entre d’altres, passen per la necessitat de preservar al màxim aquest patrimoni ecològic, amb empreses compromeses amb un respecte escrupolós envers tot l’entorn natural.
Si se salinitzen més el sòl i les aigües subterrànies a causa de la manca de cabal del riu, l’agricultura també es veurà dràsticament afectada: no es pot regar amb aigua salada, no hi creix res en terra salada. Sovint s’ha dit que el conreu de l’arròs consumeix molta aigua dolça, i és cert, però també ho és que en el fang salobre del Delta no s’hi pot conrear res més. Com també ho és que l’aportació d’aigua dolça per cultivar l’arròs manté l’aigua de mar lluny de la capa freàtica i del sòl. De moment.
És previsible una manca de flux del riu? Bé, hi ha un acord de cabal mínim variable per a l’Ebre sorgit de la Comissió de la Sostenibilitat i acceptat pel Parlament i el Govern de Catalunya que ni el Ministerio de Medioambiente ni la Confederació Hidrogràfica de l’Ebre, per ara, no compleixen. Al contrari, el PSC des del Departament d’Agricultura, Ramaderia i Pesca sol•licita encara més regadius a les planes de Lleida; el govern d’Aragó continua reivindicant una desmesurada reserva estratègica de 6.500 hm3/any per a ús exclusiu d’Aragó; i el govern valencià continua reclamant els suposats “excedents” de l’Ebre per a futurs transvasaments. Caldrà veure la reacció de la classe política de l’Àrea Metropolitana quan tornem a patir un nou episodi de sequera.
Aquestes són terres castigades, oblidades, sempre que no s’estigui cercant emplaçament per a centrals nuclears o tèrmiques, (Ascó, Vandellòs, …), cementiris de residus nuclears, indústries altament contaminants (Flix, Tortosa,…), macroabocadors (Tivissa), parcs eòlics massificats (Terra Alta, Baix Ebre,…), o plantes d’emmagatzematge de gas (Montsià), no fos cas que encara quedés un pam de terra intacte.
Vist així, el futur és, si no negre, gris marengo. Si no es pot practicar una pesca i una agricultura sostenibles i productives, si es malmet el sector turístic, si tanquen les petites i mitjanes empreses, què ens queda?
Doncs, potser, almenys en part, ens queda una mica d’Europa. Reclamar als espanyols, francesos i italians que compleixin les mateixes vedes biològiques que els pescadors catalans. Demanar protecció per als nostres petits productors cerealistes i per als pagesos que es dediquen a la fruita dolça i als cítrics. Exigir un cabal ecològic que garanteixi la continuïtat del delta, tal com preveu la Directiva Marc de l’Aigua. I procurar defensar el territori de la febrada constructora, en la línia de l’Informe Auken (impulsat per una diputada danesa del grup Verds-ALE en el qual s’enquadra Esquerra Republicana de Catalunya) que ha condemnat els excessos especulatius al País Valencià. Un informe que, significativament, ha comptat amb els vots contraris dels diputats espanyols del Partit Popular Europeu i l’abstenció dels diputats espanyols del Partit Socialista Europeu; però, que, afortunadament, ha estat aprovat per la majoria del Parlament Europeu.
Article escrit amb Meritxell Algueró i Mauri
