“Sostenim com a evidents aquestes veritats: que tots els homes són creats iguals; que són dotats pel seu Creador de certs drets inalienables; que entre aquests drets hi ha el dret a la vida, a la llibertat i a la recerca de la felicitat”. Amb aquestes paraules, el 4 de juliol de 1776, els nord-americans proclamen la seva secessió respecte al Regne Unit. En la Declaració d’Independència, Thomas Jefferson exposa la voluntat col•lectiva d’emancipació i organització política dels Estats Units d’Amèrica: la sobirania popular, el dret a escollir la pròpia representació política i el dret a deposar el poder públic, quan sigui injust o ineficaç. Un conjunt de principis que conformen el substrat de la jurisprudència internacional. Doncs “quan una llarga sèrie d’abusos i usurpacions, (…) demostra el designi de sotmetre un poble a un despotisme absolut, aquest té el dret i deure d’enderrocar aquell govern i establir noves garanties per a la seva futura seguretat…”.
Aquest “esperit d’Amèrica” s’encarna –per exemple– en la figura de Ralph Waldo Emerson, el primer intel•lectual nord-americà que influeix de manera notòria en la cultura europea. Entre 1836 i 1841, estableix el marc de referència del conjunt de la seva extensa obra: el transcendentalisme (síntesi de la religiositat puritana i de l’idealisme romàntic). En concret, defensa una religiositat personal i intuïtiva enfront les jerarquies oficials eclesiàstiques: “Jesucrist va pertànyer a la veritable raça dels profetes (…) [però] Els girs del seu idioma i les figures de la seva retòrica van usurpar el lloc de les seves veritats; i les esglésies no estan edificades sobre els seus principis, sinó sobre els seus trops (…) Permeteu-me, en primer lloc, que us aconselli que camineu sols; que refuseu els bons models”. Tal vegada, per aquesta raó, exalta “l’autoconfiança” com a principi teòric de l’individualisme democràtic. Un lligam entre religió i democràcia que neix d’una lliure interpretació –cívica i política– de la Bíblia. Emerson concep la vida com quelcom similar al pneuma dels antics gnòstics. Però, enlloc de cercar la plenitud en Déu, la cerca en l’anhel de poder, que “consisteix en la transició del passat al futur, en creuar l’abisme, en llançar-se cap a un objectiu”. I, tal com explica en un altre passatge de la seva obra, “l’únic que val és la vida; no el fet d’haver-la viscut. La força cessa en el moment que reposa (…) allò que el món més detesta és que l’ànima arribi a ser; perquè això degrada el passat per sempre més, converteix en miserable tota la riquesa, [i] en vergonyosa qualsevol reputació”.
Els ecos nietzschians són prou evidents. Aquesta actitud “vitalista” tindrà un enorme ressò a la Catalunya modernista de finals del segle XIX, on –per exemple- la teoria poètica d’Emerson serà publicada a les pàgines de “L’Avenç”. Algunes dècades més tard, a Camins de França (1934), Joan Puig i Ferreter rememora aquest “vitalisme” en aquests termes: “Volíem ésser realistes, universals i, sobretot, verídics. Havíem fet nostra la dita de Nietzsche: Cal escriure amb sang.” La pulsió incessant de la vida empeny Puig i Ferreter a explorar el sentit de l’existència. I, en la seva recerca, la llibertat esdevé el valor suprem i troba el seu màxim exponent en la poesia.
Però no només els nord-americans han influït en la història de Catalunya; també hi ha catalans que han tingut una influència reconeguda en moments culminants de la història dels EE.UU. És el cas del mariner i militar menorquí Jordi Antoni Magí Ferragut i Mesquida (1755-1817), que participa activament en la guerra d’independència americana. Fins el punt que es diu que té un paper heroic –entre d’altres- en la batalla de Cowpens, on salva la vida al mateix George Washington. I, una generació més tard, el seu fill, David Glasgow Ferragut (1801-1870), esdevé cap de l’esquadra nordista en la Guerra de Secessió (1861-1865) i, amb les victòries de Nova Orleans i de Mobile, es converteix en el primer almirall de la història dels Estats Units.
Com aquests dos catalans, nosaltres també hem de ser inconformistes, tal com ens reclama Emerson des de la convicció que el caràcter és qui forja el destí.
Article aparegut a l’Avui el 4 de juliol de 2007
