El 23 de maig de 1618, els representants de l’emperador són llançats des d’una finestra del castell de Praga. Aquesta famosa defenestració provoca l’inici de la Guerra dels Trenta Anys. Poc després, amb la batalla de la Muntanya Blanca (1620), els Habsburg austríacs imposen el catolicisme i l’alemany als protestants txecs. L’ocupació de Bohèmia es perllongarà durant 300 anys. Exactament, fins a 1918.
Aquella Guerra dels Trenta Anys té -entre d’altres aspectes- una dimensió religiosa. I els alemanys n’aprenen que l’experiència individual de Déu no ha de ser motiu de confrontació social, política o militar. Com tants altres aspectes de la cultura i de la consciència, la religió tan sols ha de ser viscuda com un conflicte a l’interior de l’ànima.
Així, doncs, després d’aquella confrontació, els alemanys no disputaran mai més una guerra de religió. I, ben al contrari, es conjuren en una nova cultura de l’esforç i de la voluntat de superació personal, que neix d’una nova actitud religiosa anomenada “pietisme”. Una voluntat o compromís de superació a través de l’esforç, posat al servei de Déu i, per tant, de la comunitat. No d’una comunitat religiosa entesa com un jerarquia eclesiàstica; sinó d’una comunitat nacional, de persones que es relacionen de forma individual i directa amb Déu. En definitiva, no de tal església o tal altra; sinó d’una nació que estructura l’estat per posar-lo al servei del poble.
Bona mostra del batec de l’època és la novel·la alemanya més important del segle XVII, L’aventurer Simplicissimus (1669). Un superlatiu que cal entendre com a sinònim d’ingenu i que dóna nom al jove soldat protagonista d’aquesta obra picaresca, que denuncia la devastació i l’horror de la guerra.
Al segle posterior, la Il·lustració insistirà en la crítica contra la guerra en obres com Càndid. Una altra “novel·la” on la inguarible ingenuïtat del protagonista també contrasta amb la insuperable crueltat del món. En qualsevol cas, malgrat el seu pessimisme respecte a la natura humana, Voltaire també és l’autor d’alguna de les expressions de respecte i tolerància més boniques que mai hagin estat escrites: “Encara que estic totalment en contra del que dius, donaria la meva vida perquè ho poguessis dir”.
Una extraordinària declaració de principis que ha inspirat als veritables demòcrates de tots els temps. Inclòs el filòsof alemany Immanuel Kant, qui establirà el vincle entre pau i democràcia a l’obra Per a la pau perpètua (1795). Tot i així, malgrat la seva confiança en l’esperit de la Revolució francesa, no acabarà de veure acomplertes les seves esperances en els valors republicans com a garants de la pau.
Durant els segles XIX i XX, es reiteren les crítiques contra la guerra en obres tan significatives com La guerra i la pau de Tolstoi; El món d’ahir. Memòries d’un europeu d’Stefan Zweig; i Johnny va prendre el seu fusell de Danton Trumbo.
La Guerra dels Trenta Anys, doncs, va sacsejar Europa i la seva consciència. Per a la Monarquia hispànica, comporta la fi de la seva hegemonia mundial. El 1637, Bernat de Saxònia-Weimar pren Breisach i talla l’anomenada “ruta espanyola” entre Itàlia i els Països Baixos; el 1639, els “pidolaires del mar” holandesos destrueixen la flota hispànica a la batalla de les Dunes; el 1641, poc més de 5.000 catalans derroten més de 30.000 espanyols a Montjuïc; i, el 1643, els francesos assoleixen una victòria decisiva a Rocroi.
Tal com acabem d’insinuar, la Guerra dels Trenta Anys també va afectar Catalunya. El nostre país es va veure arrossegat novament per un conflicte internacional del qual en vam esdevenir víctima. Fins al punt que el Tractat dels Pirineus va suposar l’esquarterament del nostre territori. Nosaltres, però, no vam aprendre la lliçó del pietisme alemany. Les qüestions personals continuen dominant el nostre debat públic. Seguim utilitzant la consciència per tirar-nos-la pel cap els uns als altres. Seguim sense haver après el valor de la superació en l’esforç. Encara no sabem posar els nostres interessos personals al servei de la nostra comunitat nacional. Potser no és estrany que, a diferència dels alemanys, nosaltres encara no tinguem un estat. Ni un estat nacional ni un veritable estat del benestar.
Article publicat al diari Avui el 23 de maig de 2007
