Us reprodueixo l’article escrit amb en Jaume Torres i Garriga per a l’Associació Catalana de Premsa Gratuïta al juliol de 2009 sobre el procés d’industrialització a Catalunya
Catalunya ha representat un cas excepcional en els processos d’industrialització iniciats a finals del segle XVIII i principis del XIX. Som l’únic país del món que va tenir èxit en aquest procés sense disposar de cap dels tres elements protagonistes de la primera revolució industrial (el ferro, el carbó i el cotó). Aquesta singularitat constitueix una prova ben evident del caràcter emprenedor dels nostres avantpassats. I, en un sentit similar, un altre aspecte paradigmàtic d’aquest mateix caràcter seria l’electrificació del país.
En l’àmbit industrial català, les primeres passes cap a l’electrificació daten de finals del segle XIX. Tot i que l’arrencada definitiva no arriba fins al segon decenni del segle XX. A poc a poc, les fàbriques deixen d’utilitzar l’electricitat únicament com a font de llum i l’adapten al funcionament de la maquinària (i al conjunt dels nous processos productius). Especialment, pel que fa als sectors més innovadors com la química i la siderúrgica.
L’agost del 1911, a Toronto, Frank S. Pearson crea la Spanish Securities Co. Limited, propietària de concessions, de drets i de projectes relacionats amb negocis elèctrics i del transport, radicats a Barcelona. Un any després, a la mateixa ciutat, es creen dues empreses més: la Barcelona Traction Ligth and Power, i els Recs i Forces de l’Ebre. En pocs mesos –i gràcies a un seguit d’operacions financeres–, les tres empreses queden incorporades al Grup Barcelona Traction, que ben aviat desbordarà les petites societats formades a finals del segle XIX per subministrar energia per a l’enllumenat.
De fet, les aspiracions del nou grup van molt més enllà de l’enllumenat públic. Pretén subministrar energia per a tots els processos industrials. I, per tant, necessita una potència energètica considerable, impossible d’aconseguir amb les centrals tèrmiques construïdes fins aquell moment a Barcelona. Endegar el nou projecte exigeix construir grans embassaments i centrals hidroelèctriques en llocs que disposin de grans cabals d’aigua.
Evidentment, la construcció de totes aquestes infraestructures crea llocs de treball per a milers d’obrers i subministra energia relativament barata a l’àrea industrial barcelonina; però també és veritat que, en general, aquestes obres transformen les condicions naturals de moltes zones pirinenques, sense oferir-los cap compensació profunda i duradora. De tal manera que, l’innegable creixement econòmic general que se’n deriva, també comporta un augment dels desequilibris territorials.
De forma -almenys aparentment- paradoxal, mentre Catalunya s’electrifica amb capital estranger, la CHADE (Companyia Hispano Argentina d’Electricitat) assumeix l’electrificació de Buenos Aires, encapçalada per un empresari català. En realitat, la CHADE és una empresa de capital majoritàriament alemany, però amb un consell d’administració presidit per Francesc Cambó (que també era soci de la Barcelona Traction). En aquells moments, la metròpoli argentina era la capital més avançada de l’hemisferi sud, la segona ciutat llatina més gran del món després de París, i una de les que comptava amb millors perspectives de desenvolupament i de creixement del planeta. I no deixa de ser curiós veure com un país industrialitzat com Catalunya, que no havia estat capaç de generar una indústria elèctrica autònoma, fos el responsable d’electrificar una zona del món tan allunyada i que, a més, en molts aspectes, tenia un grau de desenvolupament econòmic superior al català. Sens dubte, la nostra ha estat una economia oberta i, amb tota seguretat, aquest serà un dels camins del nostre futur.
