La farsa ridícula aquesta del procés, personalment m’està servint per confirmar del tot el nivell extrem d’indigència mental i moral d’aquest poble, per dir-ho així, perquè, de fet, posem que des de l’any 1984, o sigui des que vaig celebrar, per dir-ho així, el meu catorzè aniversari, que ho vaig començar ja, aleshores, a tenir clar, no pas naturalment una claredat argumentada a aquella edat, sinó intuïtiva, ensumada, per dir-ho així, a aquella tendra edat, una intuïció i una olor que val a dir que no va trigar a convertir-se en ferum insuportable, reclamant primer sisplau, per dir-ho així, i després amb urgència, una argumentació, la qual va venir empesa, per dir-ho així, per l’aberrant olor que primer ingènuament em semblava, crec recordar, socarrim, i aviat se’m va presentar amb tota la seva crua simplicitat, com la gran merda que des del primer moment havia estat. Coses de l’edat, es comprèn.
La gran merda continua naturalment enganxada als meus narius mentre aquest poble sent encara olor de roses, tot i que val a dir que per fi comença a haver-hi catalans que cauen de la figuera i diuen exclamats, oh, potser sí que no servim ni com a pal d’escombra! Però tranquils, que la gran majoria d’aquesta gran minoria que comença a obrir els ulls sobre la naturalesa merdosa del català, si més no actual, aviat tornarà a sentir olor de roses així que els seus gurus polítics moguin fitxa, per dir-ho així, o, per ser exactes, facin veure que la mouen, és a dir: així que injectin una nova merda tipus 9-N al cervell dels catalans que els farà oblidar d’un dia a l’altre l’antiga, car l’hauran renovada amb l’altra que els semblarà una gràcil flor de maig, i així fins a l’infinit.
Fins fa quatre dies el català mitjà se sentia cofoi de ser ell el protagonista del procés, assegurant que “la independència no té marxa enrere”, deia, perquè el moviment, deia, anava de baix a dalt, és a dir del poble cap als polítics i no pas a l’inrevés, cosa aquesta última certa. De passada, el català aprofitava per doblar el seu cofoisme atribuint-se una superioritat intel·lectual vers els espanyols, titllant-los de rucs quan aquests deien i continuen dient que això del separatismo catalán es una locura de Mas. No hi ha dubte que en això els espanyols s’equivoquen, però en canvi del que sí hi ha dubte és que aquest fet de l’empenta ciutadana de l’independentisme sigui en si mateix digne de cofoisme o ni tan sols de cap avantatge objectiu. Perquè d’entrada si el catalanet cofoi tingués dues neurones raonablement avingudes i un bri de vergonya s’aturaria a pensar que, a diferència d’Escòcia, si ha hagut de ser ell qui empenyi els seus polítics perquè moguin el cul, aleshores què coi ha estat fent fins ara? A qui ha estat votant el catalanet cofoi durant trenta-set anys? I el més escandalós: per quina grotesca raó continua fent confiança per tirar endavant la independència als mateixos polítics que l’han obligat a ell, ciutadà cofoi, a fer de mula de càrrega del procés, fet del qual curiosament se sent tan orgullós? Fins a quin punt està en definitiva sent decisiu protagonista de res el catalanet cofoi, si admet estar a l’espera que els seus polítics contrastadament ineptes siguin els decisius?
L’espera té tota la lògica, és clar. L’empenta ciutadana està bé, però el decisiu és que la classe política sigui potent i no la cosa infame que tenim. Per tant, la raó que motiva els catalans a sentir-se cofois pel fet de ser ells el motor de l’independentisme i no els seus polítics, resulta no només un error, sinó ridícula. Per comprovar-ho només cal mirar cap a Escòcia, un poble on els seus ciutadans no van demanar la independència als seus representants polítics sinó que van ser aquests, des del SNP, els qui van tirar endavant el seu procés, i amb un resultat que va fregar la victòria. I no crec que ni el SNP sentís especial cofoisme per haver estat el motor del procés, ni tampoc que el ciutadà escocès se sentís avergonyit per no haver-lo tirat ell endavant. Simplement, el ciutadà escocès, com en qualsevol país civilitzat, paga impostos als seus polítics perquè facin bé la seva feina, no per mantenir-los parasitant eternament a la poltrona perquè el ciutadà se’n vagi queixant eternament com a boc expiatori dels seus mals. Això només passa en una societat infantil i idiotitzada com la catalana, una societat tutelada que, amb aquests llasts, no serà mai independent perquè, per començar, no es reconeix a si mateixa en els polítics que vota; els va votant tossudament, elecció rere elecció, sense adonar-se que ratifica ser-ne el seu fidel reflex. Aquesta és la conseqüència del caràcter babau català, totalment irreductible en el seu papanatisme, el qual es manifesta per partida doble, projectada vers l’exterior i l’interior: d’una banda pateix la síndrome d’Estocolm vers Espanya, que el fa caure de quatre potes a cada cant de sirena del veí, una caiguda que, per cert, el català ja torna a experimentar amb la força habitual, a mesura que el fatiga el procés —és a dir, la presa de pèl dels seus polítics—, tal és el seu convenciment patriòtic; i d’altra banda pateix papanatisme vers els seus propis polítics, sobre els quals s’autoenganya demanant-los absurdament, ridículament i patètica allò que no se’ls pot demanar, perquè aquests ni volen ni tampoc podrien, en la seva ineptitud consentida amb el vot del ciutadà, satisfer el que se’ls demana. Ho estan demostrant a les clares. Cal ser molt ruc per creure que, de la lamentable categoria política que estan demostrant els dos partits principals del procés, en pot sortir el bastiment necessari per reeixir en l‘empresa elevada que el poble diu pretendre. Els catalans, però, insisteixen a exigir que es posin d’acord i, per tant, s’ho creuen. Rematadament imbècils. No és estrany, però: no són pas millors que els seus polítics.
Hi ha un fet que em sembla clar més enllà de l’evidència que CiU no ha tingut mai ni té ni tindrà mitja intenció de fer la independència, tal com, sense anar més lluny, ja es va veure per a qui ho volgués veure amb la pastanaga del 9-N, quan en cap moment se’ns va dir ni piu sobre quin seria el posterior full de ruta. I és que, encara que a CiU, ni que fos durant un alegre somni eròtic, se li acudís tirar endavant la independència, no podria, li seria impossible per la simple raó que és una granota, i a una granota no se li pot demanar que li creixi pèl. Exactament per la mateixa raó que el poble català és una granota i ara tot d’una no se li pot demanar que comprengui que no pot demanar que a la granota anomenada classe política catalana li creixi pèl. En fi. Res. Que res.
