Una manera de suicidar-se

Em comentaven l’altre dia empresaris que subministren béns i serveis a diverses administracions i comunitats la seva incomprensió per un tipus de concursos que sistemàticament semblen estar configurats per a què només guanyin els grans grups multinacionals. Ja sigui per la seva musculatura financera o la seva potència tecnològica. La paradoxa del moment és que la situació d’asfíxia de l’administració pot justificar sobre el paper l’abús del low cost en l’hora de les adjudicacions ja siguin de paquets informàtics, serveis de neteja o de concessions de càterings per escoles.

Però aquesta histèria col·lectiva que ens està agafant per mirar el cèntim a curt termini ens pot abocar a la misèria a mig termini. L’escombrada sistemàtica de les pimes catalanes dels concursos públics s’afegeix a l’alt nivell de morositat de les administracions que hauran esdevingut responsables primeres de la fallida de nombroses empreses perfectament viables.

En el meu pas pel Govern vaig lluitar aferrissadament per acollint-me a les escletxes de les normatives europees facilitar una norma de concursos que no contribuís a desertitzar laboralment el nostre país. De fet, recordo que quan era un simple diputat a l’oposició ja vaig aconseguir aprovar una resolució que va obligar al govern de llavors a encarregar un estudi sobre totes els possibilitats que hi havia per afavorir la pime pròpia: segmentació de concursos, facilitats per a les UTE entre empreses, clàusules socials etc

Part d’aquestes recomanacions es van poder introduir en el paquet de mesures de simplificació administrativa i de facilitació per a pimes que es redactaren des de l’àrea de l’Oficina de Gestió Empresarial orientada pel llavors secretari general Enric Aloy. Lamentablement, el temps per implementar-ho va ser curt i per altra banda, l’altre gran gruix de les administracions: estat, diputacions i ajuntaments, majoritàriament han caigut i cauen en els mateixos greus errors a l’hora de dissenyar aquests concursos.

Les grans empreses guanyadores molts cops amb seu fora de Catalunya utilitzen sistemàticament com a proveïdors altres empreses situades lluny del país – i molts cops no per motius de preu o qualitat sinó perquè arramben beneficis cap a la casa mare-. Quan estem arribant a una quarta part de la població desocupada és una irresponsabilitat o directament una agressió al poble no repensar a fons els models de concursos públics. I no estic parlant de l’amiguisme i el clientelisme tan habitual en versió nostrada o multinacional practicada pels grans partits quan governen. Estic parlant de normes clares, transparents però a la vegada clarament prioritzadores de l’ocupació pròpia.

I això passa indefectiblement tan per facilitar paquets més petits accessibles a les pimes, com, sobretot, per garantir en els concursos clàusules socials a favor de l’ocupació local i del món cooperativista. I en certs àmbits, quan es ven productes, la introducció progressiva de penalitzacions per la petjada ecològica. Això vol dir que els menjars de les escoles i els hospitals han de ser kilòmetre zero i progressivament ecològics. Que de les instal·lacions cal valorar-ne els costos ecològics dels seu transport i altres derivades ètiques com si han estat produïts en països amb drets democràtics i socials reconeguts.

O Europa, i en particular Catalunya ens atrevim a avançar cap aquí, o bé no només facilitarem la misèria a casa nostra sinó que contribuirem a la insostenibilitat del planeta.