Quan ser president del govern vol dir lluitar, diàriament, contra les envestides de l’oposició i haver de patir per si et claven un punyal per l’esquena els teus propis fidels, significa que s’ha de plegar. De fet, Zapatero es troba com els antics emperadors romans, a expenses d’una guàrdia pretoriana que no sap si li és fidel o, si més no, que sap que té elements contestataris i que el volen veure amb el cap a terra (polític, s’entén). A més a més, que la situació internacional no l’ajuda i l’Europa de dues velocitats ha acabat constatant que Espanya està a la cua, per molt que fa anys algun president (amic de Rupert Murdoch, no ho oblidem) es cregués que el país tenia cert poder estructural. Espanya és, avui en dia, una nosa pel Directori Europeu, igualment com ho són Portugal o Grècia a qui Alemanya ja ha pagat la festa (o això ha dit oficialment).
Ara mateix, no sembla que tingui sentit allargar més l’agonia de l’Executiu. El govern està lligat de peus i mans i, davant de qualsevol negociació sempre partirà amb desavantatge per la sensació de provisionalitat que dóna. A més, amb Rubalcaba intentant iniciar la campanya com més aviat millor –executant a la perfecció aquella teoria de la “campanya permanent”–, és a ell amb qui es fixen tots els focus quan es busca el gran titular i s’ha de marcar l’agenda socialista; Zapatero ja és un actor secundari a Ferraz. Fins i tot, els problemes del president valencià amb la justícia tenen menys rellevància de la que haurien de tenir a causa de la poca solidesa d’un govern a la deriva. I, això sí, ja té delicte: perquè, si el PP pot estar tant tranquil amb la gravetat de les acusacions contra Francisco Camps vol dir que des del PSOE es fan molt malament les coses.
El sentit de la responsabilitat hauria de fer que Zapatero convoqués les eleccions no massa enllà. De fet, seria un acte honest per part seva, conscient que ara ja no pot marcar paquet des del govern i qualsevol decisió pot anar-li en contra; o posar en entredit la voluntat del seu candidat per retornar, una mica més, a les essències socialistes i recuperar aquells votants indignats. Ara mateix, la legislatura està totalment esgotada. No en podem esperar res més.
