Una història d’avorrida inutilitat

No m’ha agradat mai la història. A l’institut vaig procurar suspendre-la copiant a primera fila davant dels nassos de la professora, fins que la dona, irritada, em va expulsar de l’aula. Em negava a estudiar aquella merda. Hauria estat una indecència i un atemptat al bon gust dedicar mitja neurona a la miserable i estúpida història dels homes. No estava disposat a perdre mig minut en aquesta òbvia pèrdua de temps. La història m’avorreix. Sempre és el mateix. La trajectòria de la humanitat no és més que una lletania de cretina inutilitat, del relleu repetitiu del poder i destrucció efímers dels humans efímers, insignificants i tanmateix ridículament antropocèntrics; de les seves incombustibles imbecil·litats, protagonitzades per personatges sovint mediocres però tolerats pel poble, la seva víctima i estúpida víctima de si mateixa, cosa que la converteix en la pitjor de les víctimes perquè, si maleeix el seu botxí, és justament perquè l’idolatra. La història és un homenatge, una exaltació de la mediocritat humana, liderada per acomplexats esperpents amb un poder en el fons ridícul com tot poder anhelat pels homes, i que malden per ostentar la ridiculesa que suposa qualsevol deliri de grandesa, i encara més quan se’l compara amb la mort. Quin interès pot tenir la història dels homes? Insistent, mesquina, degradant, vergonyant. Un avorriment, ja m’explicareu si no. Diuen que la història serveix per entendre el present i qui ets i no repetir els mateixos errors del passat i bla bla bla… Res. Xerrameca. Música celestial. El present és essencialment idèntic a qualsevol passat perquè l’home no canvia i ha repetit, repeteix i repetirà les mateixes animalades que ha repetit sempre des del paleolític inferior, perquè la seva estupidesa és infinita i no cal mirar el passat per entendre les coses sinó simplement tenir dos dits de front, allò que l’home, espècie totalment fracassada, no té. I tot això no ho dic jo: ho diu la història.
 
Sóc un ignorant voluntari de la història perquè allò que puguin haver fet de substancial els homes per al bé dels homes, allò que entenc que justificaria l’interès per la història, es demostra tan minso que té menys interès que la vida sentimental d’un insecte. I com que no tinc vocació de suïcida, és a dir com que no tinc pebrots, l’únic que desitjo és que passin els anys i desaparèixer d’aquesta claveguera on m’han abocat sense consultar-m’ho. No és qüestió d’estar putejat la resta de la meva vida i resulta que no puc no ser català ni deixar de tenir sistema nerviós, i per tant no tinc més remei que continuar menjant i cagant i fastiguejant-me aguantant subnormals un dia rere l’altre i continuar lluitant per la independència catalana perquè m’hi va la llibertat personal. Quan mori, aleshores segur que seré lliure de tot i de tots, també dels tifes dels meus semblants compatriotes que, en negar-se la llibertat, me l’hauran negada a mi, els desgraciats. Com deia Bukowski, “amb els homes no hi ha més remei que aïllar-se o ajupir-se i aguantar”. Doncs sí, que hi farem.
 
Des de ben petit vaig comprendre la inutilitat de tot quan es tracta dels homes, i he mirat d’arrossegar-me com un cuc per la vida en el més lamentable nihilisme, evitant-los al màxim, optant pels passejos nocturns en la solitud i seient a la tassa del vàter llargues estones amb el llum apagat. Sempre m’ha semblat, coincidint amb el pensament de Cioran, que veuràs un cretí en una persona activa. Sempre m’ha resultat una evidència que en la quietud hi ha el seny, la coherència davant la inutilitat de tot esforç. Des dels cinc anys que vaig ser conscient de ser presoner en mil aspectes, començant pel meu propi cos, però sobretot de formar part d’aquesta plaga humana amant de donar-se i donar pel sac, amant de l’absurda activitat, i que fa que quan em pregunten si sóc de dretes o d’esquerres no sàpiga què contestar perquè les plagues no són de res, són escòria. El meu instint em diu que de manera ideal sóc d’esquerres, però de seguida defujo aquesta idea, i no tant per la quantitat de prementals que observo en l’esquerra —els mateixos que en la dreta— sinó perquè no vivim d’ideals sinó de realitats, i demanar que una plaga s’organitzi i imparteixi justícia social és de ximplets. I és que les plagues tampoc no són anàrquiques. Destrueixen i no es pregunten com ho fan perquè són simples màquines de destruir, i si s’ho preguntessin perdrien el temps i deixarien de destruir amb l’eficàcia amb què ho fan. L’únic per al qual s’aprofita la intel·ligència dels quatre pàries pensants condemnats a la infelicitat i sovint a la foguera és per optimitzar la cega destrucció, sense que els totxos que l’aprofiten considerin de debò una altra alternativa, perquè les plagues no es plantegen res que no sigui destruir. No tinc res a retreure als homes. Una plaga és una plaga.
 
Així les coses, cada cop que encenc el televisor i veig el presentador del telenotícies alçant alterat el to de veu, i la musiqueta repetitiva i enervant que em provoquen un ensurt i em deixen sord, no ho entenc. Que potser s’acaba el món? És que s’acaba el món cada telenotícies de cada dia, migdia i nit? Per què aquesta excitació, doncs? El poder s’encarrega de distreure, de fer empassar al populatxo que passen coses per ocultar que no passa absolutament res que no sigui la preservació gelosa del propi poder. Misèria pura. Al món dels homes no passa mai res des que surt el sol fins que es pon. Sempre és el mateix: res, res i més res. Res d’essencial no ha canviat mai ni canviarà. Entre els homes, ¿què pot passar que no sigui que uns esclafen als altres així o aixà, i maten als altres i un terratrèmol o un huracà tenen la gentilesa de matar-ne uns quants perquè n’hi hagi menys per matar-se entre ells? L’home viu muntat en una sínia delirant que s’ha construït. L’home, bitxo insignificant, viu en l’absurda arrogància de creure que hi ha transcendència en allò que fa o deixa de fer. L’home es dóna importància a si mateix perquè res més a l’univers no li’n dóna. I d'aquesta evidència, no se n’adona.
 
Plaga d’imbècils.
Els observo cada dia anant amunt i avall, atrafegats, obsedits com si anessin a algun lloc i a fer alguna cosa. I de fet sí que la fan. Sempre fan el mateix, és a dir, no fan res, res amb sentit, com un ruc perseguint la pastanaga sense aturar-se a pensar què coi fan. Me’ls imagino a càmera ràpida i encara em semblen més absurds. Obsedits, entretinguts empassant-se a cor què vols les bestieses dictades pel poder, un poder que curiosament critiquen creient-se crítics, els subnormals; procreant sense saber per què, la majoria només perquè els altres procreen i no volen quedar-se enrere, però sense preguntar-se enrere de què; envejant la misèria de l'altre perquè la carcassa és de color daurat; conspirant, traint, complicant-se imbècilment l’existència. Cal ser home per no entendre la condemna a l’avorriment a què es castiguen els homes. Cal ser home per no adonar-se de la inutilitat de tota empresa un cop demostrada la impossibilitat d'un bri de canvi en l’home. Cal ser home per no adonar-se de l’engany en el deliri dels homes, que s’atorguen importància des de la seva condició de plaga i dins d’una existència fugaç, acceleradament finita, i que no s’adonen que acceleren encara més amb la seva tan frenètica com absurda activitat. Una vida de petit sac foradat, i tanmateix viscuda com pets inflats. Patètic. Viuen com si fossin immortals, aliens a l’evidència contrària, a la realitat de la seva total futilitat. Ignoren els cementiris, a excepció del dia de Tots Sants. Quanta estupidesa. Quanta inutilitat. I jo, acceptant viure entre ells. Qui és pitjor, ells o jo?
 
Nota: us avanço que cap al final de setembre deixaré d’escriure aquí a l’Indirecte. He decidit fer-ho al meu blog, on podreu continuar amb l’humor de llegir-me cada setmana. Potser algun dia decideixo tornar a escriure al blog de l’Indirecte, que continuaré mantenint, però inactiu.
 
Ricard Biel