Con relación a Cataluña no se ha seguido ninguna línea política… en el caso de nuestra región no se ha seguido más que un matiz de signo puramente económico para mantener el nivel de la región en su aspectos materiales; en lo otro, creo yo, se ha tenido una disposición a dar largas a los años para que, al cabo del tiempo histórico, precisamente por los crecimientos de población y las migraciones, nos halláramos en un país que había dejado de hablar el catalán.
Ignacio Agustí (1913-1974), Autor de Mariona Rebull, fundador de la revista Destino, antic membre de la Lliga Regionalista i després il·lustre franquista.
Com ja vaig esmentar, en el 2on article, qui va ser governador del Sudan francès i de Madagascar, el mariscal Gallieni, pensava que en tot procés colonitzador, de primer cal una “acció viva” per després passar a la “taca d’oli”. I una de les millors maneres d’estendre la taca d’oli és portar-hi colons.
La demografia pot canviar absolutament la composició social d’un territori. Els catalans de sempre hem conegut períodes en que hem estat en el que podríem anomenar fallida demogràfica, que no hem sigut capaços de simplement mantenir el nombre d’habitants del nostre país. En el segle XV després de la Pesta negra i la cruent guerra civil haurem d’esperar a recuperar-nos a la gran emigració occitana del s XVII, que farà que en aquells moments hi hagi localitats amb un 30% de població forana. Al Principat, després d’un boom demogràfic que vam tenir el s. XVIII, durant bona part del s. XIX i inicis del XX, rebem valencians, aragonesos i, coincidint amb la construcció del metro i l’exposició del 1929, una gran riuada de murcians, després, en els anys 50 i 60, en un dels pitjors moments de repressió nacional i sense eines per propiciar-ne la integració, arriben als Països Catalans centenars de milers d’immigrants andalusos, gallecs, i de tot l’estat fins a la darrera onada de gent d’arreu del món que s’ha establert a casa nostra. I tots aquests són o haurien de ser catalans.
Una nació, si està viva, no és un fet estàtic i és capaç d’evolucionar constantment, però no podem continuar amb la cançó que la nació catalana és en perpètua construcció. La nació o està construïda, o no és tal, doncs si s’està construint encara no és nació. I si abans deia que són o haurien de ser catalans és pel fet que un no és el que no vol ser, i menys quan et falta el poder coercitiu de l’Estat, i els catalans de vegades pequem d’una ingenuïtat absoluta pensant-nos que el territori català està dotat d’una mena d’immanència que farà que les gents que hi visquin acabin sent indefectiblement catalans. Potser per dret civil si, i de nom també, però malauradament, el nom no fa la cosa i al món hi ha tot de pobles que porten gentilicis que poc tenen a veure amb l’origen d’aquest, o us penseu, com Mussolini, que els romans que van conquerir un imperi eren com els romans d’avui? O la gent de Síria com els assiris? o els prussians que van unificar Alemanya com el poble eslau, al que van combatre i dominar i que els hi va donar el nom? o les bandes llatines com els antics llatins dels que formava part Roma?
Cal, però, tenir molt clar que el poble que es tanca en si mateix és mort. Explica l’historiador grec Plutarc, que a mitjans s. III aC, els espartans, que practicaven un sever règim d’apartheid, ja només eren 700 pel que els hi calgué obrir la ciutadania a tot de gent que n’era exclosa. Per tant el problema no és la gent que arriba sinó en qualitat de que arriba i com s’utilitza la seva vinguda.
Ja Maquiavel, al Príncep, explicava que qui es limitava a conquerir un territori i prou, tard o d’hora el perdria ja que per conservar-lo calia colonitzar-lo i en posava com exemple els romans. Efectivament aquests van establir una autèntica xarxa de colònies que van fer cristal·litzar la romanitat per tot l’imperi, però no només ells, tots els invasors ho han fet quan han pogut. I no necessàriament fent servir de colons només els seus nacionals, simplement cal que la població que portis, per humil que sigui, per divers que sigui el seu origen, tingui clar que ve de mà del vencedor i que a partir d’ara formarà part d’ell, enfront d’una població sotmesa.
Així de mà dels romans arreu de l’imperi arriben sirians, grecs, jueus, al que avui són els Estats Units el s. XIX hi van a parar els excedents demogràfics de tota Europa, anorreant la població nativa, els bizantins, a finals del s. X permeten l’establiment d’armenis a les seves fronteres meridionals, al nord d’Irlanda des del s. XVIII els anglesos hi estableixen escocesos desplaçant els irlandesos, els russos, i posteriorment els soviètics, seran capaços de traslladar nacions senceres, tàrtars, alemanys del Volga, cap els territoris asiàtics, on ells ja hi estan establint els seus colons i un dels casos que millor ho explica tot és la colonització francesa d’Algèria.
Algèria, envaïda des del 1830, ja el 1848 és declarada territori francès i rep un corrent constant de colonitzadors francesos i peninsulars, sobretot menorquins i alacantins, que faran que cap el 1926 assoleixin el 15’2% de la població algeriana. Fins i tot, abans de la independència en regions com la d’Oran arriben a ser el 49’3% dels seus habitants. Algèria era considerada tan francesa, que el president del Consell de Ministres Pierre Mendes-France pot fer un discurs que, de ben segur, a tots els catalans ens sonarà:
“Cal defensar la pau interior de la nació, la unitat, la integritat de la República. Els Departaments d’Algèria formen part de la República Francesa, són francesos de fa molt i d’una manera irrevocable. Els seus habitants gaudeixen de la ciutadania francesa i en són representats al Parlament, a més, ja han donat prou proves, tant en la guerra com en la pau, del seu compromís amb França perquè França, a la seva vegada no ha deixat mai que es qüestioni aquesta unitat. Entre aquests departaments i la metròpoli no hi ha secessió concebible. Mai a França, cap govern, cap Parlament, sigui quina sigui la seva tendència cedirà sobre aquest principi fonamental.”
Pocs anys després d’aquest discurs i, malauradament, després d’una cruentíssima guerra, el general de Gaulle entendrà que Algèria havia d’assolir la seva independència.
Cal pensar, a més, que en tot procés colonial no tot depèn dels colons que puguis aportar. Arreu es reprodueix el mateix esquema, un dels primers passos és assimilar els dirigents de la colònia. Ho fan els romans i així tenim que la noblesa dels sotmesos passaran a ser ciutadans romans i, a la llarga, com els gals, arribaran un cop ben aculturalitzats, al propi senat. Ho fan el àrabs a la península, de manera que, a un poble que els hi agrada tant les genealogies, a partir del s. XIII no hi ha pràcticament cap musulmà d’Al-Andalus, que no es consideri àrab de soca-rel. Ho fan els reis espanyols, de manera que l’alta noblesa catalana, al llarg dels s. XVI i XVII és engolida per les grans cases castellanes, com els Cardona o Requesens que passen a la casa de Medinaceli, com en bona mesura també ho fan prussians, russos i austríacs amb la noblesa polonesa despès dels repartiments del s. XVIII que faran desaparèixer Polònia, o els russos amb els antics reis de Geòrgia, els bagràtides que passaran a ser els prínceps de Bagration, o els anglesos permetent grans privilegis als marajàs indis, privilegis, per cert, que seran suprimits per l’Índia independent. Per no parlar dels grans noms de la nostra burgesia que van abandonar, vergonyosament, la llengua i cultura dels seus.
Per altra banda, i per la part de les classes populars també la societat colonitzada s’anirà laminant. Qui domina té la força, qui domina té el prestigi, el dominant proporciona avantatges i sovint, ni que sigui de manera inconscient, es pensa que qui ha vençut per algun motiu serà i, si no hi ha un règim volgut de separació o apartheid per part de la metròpoli, la seva política serà la integració dels colonitzats. Així, quan els francesos marxin d’Algèria els acompanyaran els anomenats harkis, musulmans filofrancesos, o a Austràlia els aborígens seran durant dècades arrencats de la seva cultura en un procés tan vergonyós que ha fet que el propi estat les hi hagi demanat oficialment perdó. Per cert, als Països Catalans algú ens ha demanat mai perdó de res? A Catalunya només cal fer memòria en el desastre del barri del Carmel a Barcelona, dels xiulets i crits amb que van ser rebuts pels veïns els polítics catalans i l’alegria i esperança amb que es va rebre el president espanyol Zapatero. Qui mana, mana.
Un cop la metròpoli es trobi ja prou segura podrà permetre’s que membres d’aquells territoris ocupin les més altes responsabilitats, ho fan els turcs otomans, fent dels seus súbdits grecs, anomenats fanariotes, governadors de províncies senceres o membres del govern. Ho fan, en grau extrem els soviètics, hereus de l’Imperi Rus; així el fundador de la Txeka, origen del KGB, els temuts serveis de seguretat de l’Estat, és el polonès Félix Dzerjinski, Anastas Mikoyan, un armeni serà President del Presídium del Soviet Suprem i no oblidem el més important de tots, el propi Stalin, que governà la URSS amb mà de ferro durant 30 anys, en realitat el georgià Iósif Vissariónovitx Djugaixvili. Rajoy, gallec, aspira a president espanyol, Chacón, catalana, també.
Però cal comprovar si la colonització està assolint-se, la prova subtil és veure quina és la referència del colonitzat. Si per l’economia, la cultura, la societat, els referents són la metròpoli o bé gosa mirar més enllà d’ella. I d’això els catalans també en sabem força, sembla com si el màxim èxit de les nostres elits sigui presidir les Caixes d’Espanya, o la Confederación Española de Organizaciones Empresariales, o triomfar al teatre o cinema espanyol, com si no hi hagués més món. I l’experiència m’ha ensenyat que, tot sovint, no hi ha res pitjor que un català a Madrid, fent-se perdonar el fet de ser-ho.
I anem amb compte quan ens parlin de llibertat. Els pobles poden ser lliures de nom, els romans van proclamar vàries vegades la llibertat de Grècia des de Titus Quinci Flaminí el 196 aC als Jocs Ístmics, on es diu que els grecs van cridar tan fort per celebrar-ho que tot d’ocells que hi passaven volant van caure morts, fins a l’emperador Neró que la proclamà després de la seva “gira” per aquells territoris, malgrat això van seguir sent una província més de l’imperi. Però els pobles també poden ser lliures de debò, sobretot si volen ser-ho realment.
La metròpoli s’hi oposarà i actuarà activament per evitar-ho, emprant tots els mitjans que disposa, legals i il·legals, per fer-ho, fent sentir el colonitzat com l’agressor. Una de les mentides més utilitzades és dir-nos que la societat internacional no acceptarà la nostra emancipació i només cal fer un ràpid repàs a països d’independència recent que no havien existit mai com ara Bielorússia, Macedònia, Eslovènia o Kosovo, o també Ucraïna o Eslovàquia que no tenien un estat digne d’aquest nom des del s. XIII. Si us plau, que no ens enganyin mes. Algú es pensa que dins d’Europa una entitat nacional com la catalana, una economia com la catalana, no seria reconeguda i se li faria el buit? I si fos així, quant de temps duraria aquesta situació?. Europa pot tenir molts defectes però no és tan ximple com per deixar una realitat europea com la nostra fora de les seves fronteres.
Ens mentiran també dient que la independència avui, en un temps en que les fronteres es difuminen ja no té sentit. Es callen que l’Europa que tenim és la dels Estats, que Malta o Xipre manen molt més que nosaltres ja que en són estats membres, mentre que no cal pensar gaire quina decisió pren el Reino de España quan hi ha interessos de diferents comunitats enfrontades, quants ajuts europeus rebem a diferències d’altres, quina voluntat hi ha en fer present la nostra llengua.
Si volem fer sentir la nostra veu només ho podrem fer sent membres de ple dret de la societat internacional, en cas contrari estarem sempre en una posició subordinada fins que desapareixem com a poble. I el món continuarà, no serem més que una altra referència en el llarg llistat de societats i nacions que ja no existeixen. És cert que aquest planeta serà un xic més pobre i més trist i que, com deia mossèn Armengou, haurem estat objecte d’un genocidi cultural, però això ha passat tantes vegades…. Només depèn de nosaltres que no sigui així i que recuperem el lloc que ens correspon en el conjunt de les nacions Ni més ni menys que altres, simplement poder exercir el dret a ser com els altres.
Potser ha arribat el moment en que, com han fet totes les colònies, comencem a marxar tot sols.
