nem a fer punyetes sembla estar ben clar. Nosaltres no ho veurem i, si no s’hi posa aturador, es possible que passi en uns bons centenars d’anys, però tot sembla indicar que el dit canvi climàtic és ben evident, que es desgelen els pols a marxes forçades i que on plovia abundantment quasi no hi plou, on no hi plovia ara s’inunda i al bo del fred quasi que fa calor.
L’any 2002, dintre de la Convenció Marc de les Nacions Unides sobre el Canvi Climàtic, la U.E. va signar el Protocol de Kyoto, amb l’objectiu principal de que els països industrialitzats redueixin les seves emissions de CO2 i lluitar contra els efectes del canvi climàtic. Segons les xifres de la O.N.U., es preveu que la temperatura mitjana de la superfície del planeta augmenti entre 1,4 i 5,8 ºC d’aquí fins al 2100. Això es coneix com a escalfament global. Amb la ratificació de Rússia al 2004, desprès d’aconseguir que la U.E. pagués la reconversió industrial russa i la modernització de les seves instal·lacions petrolíferes, l’acord de reduir una mitjana d’un 5,2% les emissions contaminants -amb referència als nivells del 1990- entrà en vigor el 2005.
Aquest acord s’ha caracteritzat pel seu escàs compliment i, a la cimera del 2009, a Copenhaguen, tampoc va servir per a poder dictar normes més contundents al respecte.
A destacar, però, que un dels països amb un index més alt de contaminació, com és els EE.UU., sempre s’ha negat a ratificar i signar el Protocol, ni amb Clinton, ni amb Bush, ni amb Obama.
Això fa que els països que generen la majoria d’emissions de gasos estan fora de l’acord actual i que Canada ja ha anunciat que es retira del pacte.
És per això que un acord mínim però al que es vinculen tot els països és un resultat important de la cimera de Durban. Per altra banda, també es pot considerar positiu la creació d’un fons per evitar que els països en desenvolupament ho hagin de fer amb l’ús d’energies que contribueixen a l’escalfament global per evitar el dràstics augments en les emissions de CO2, com és el cas de Vietnam o Guatemala que pel període de 1990 a 2009 ha estat de l’ordre del 600 % i del 300 % respectivament.
En canvi, Alemanya en aquest període, i sent el sisè país major emissor de CO2, ha reduït les seves emissions en un 21 % i s’ha proposat arribar al 40 % fins al 2020.
I és que més enllà dels acords globals convé tenir present que a totes les escales podem contribuir a la reducció de les emissions de gasos. L’eficiència en tot allò que requereix d’un consum d’energia és la forma més senzilla de contribuir. Implica promocionar la mobilitat sostenible, la millora del balanç energètic de les ciutats, canvis en la gestió de l’aigua o dels residus. Tot això, directament implica el consum d’energia i l’emissió de gasos… i repercuteix indirectament a la butxaca.
Hi ha un tema, co-lateral, que també mereix una atenció especial. És el vertader “mercat de drets per contaminar”, en el qual un país amb els seus nivells de contaminació controlats, però que no arriba al percentatge per arribar al màxim establert, pot vendre “les seves sobres” a un altra país que tingui dificultats per complir el seu màxim. A efectes globals, no sembla mala solució però el que hauria de fer és exigir el compliment dels màxims a tots, començant pels que no en volen ni sentir a parlar de mides dràstiques i que resulten ser dos dels que més culpa tenen en aquest problema global del planeta.
I, compte, perquè el país més contaminant per capita, que és Qatar, serà la seu de la propera cimera.
Sembla fet expressament per fer-lis veure la gravetat del problema o per acabar de fer riure.
Publicat a http://reusdigital.cat el gener-2012.
