Jo supòs i sempre he suposat que hi ha una Espanya democràtica, però aquesta es troba lluny del poder establert, lluny dels dirigents dretans que només cerquen conflictes, lluny dels grans poders econòmics que són els que manegen els titelles i lluny també dels grans tribunals que haurien d’impartir justícia. També es troba lluny dels mitjans que es converteixen en eco dels poders esmentats. És impossible que no hi hagi una Espanya democràtica. Doncs, l’Espanya antidemocràtica ha retrocedit a l’Edat mitjana i a l’època de la dictadura franquista i ha posat en marxa la censura, una censura que no és la Inquisició, perquè no té encara res a veure amb l’església. Ara resulta que en temps de preeleccions no es poden usar paraules com presos polítics i exiliats, perquè un estat que té presos polítics i exiliats no és un estat democràtic, i ells, tots els que estan a la cúspide de la piràmide, ho volen esser. Si aplicam la semàntica i la morfologia és molt senzill, ja que no hi ha ningú que dubti que hi ha polítics, persones que es dedicaven a la política, presos (d’això se’n diu presos polítics), i d’altres que per evitar esser injustament encarcerats se’n varen anar a viure a altres països més lliures (d’això se’n diu exiliats), quin problema hi ha?
Tampoc no es pot parlar de judici farsa, quan en aquest tots hem pogut veure com es fan parts i quarts, i no es deixa que es comprovi una gravació, per evitar que un tinent coronel de la guàrdia civil hagi comès perjuri, quan aquest al judici diu que no era el Tàcito de Twiter que malparlava de la gent del progrés, i que per tant no podia ser testimoni neutral. A la gravació citada se sent el tinent coronel afirmant que sí, que és Tàcito contestant una pregunta d’un periodista que l’entrevistava.
Aquests totpoderosos censors que prohibeixen la llibertat d’expressió, com així no prohibeixen als seus, als que lluiten contra els presos polítics i contra els exiliats que deixin de mentir o de dir que una manifestació multitudinària representa un clima insurreccional, que la gent que participava a la manifestació de manera totalment pacífica que és una massa tumultuària i que les persones que seien als escalons de l’entrada de les escoles, encara que fos per dificultar l’entrada de la policia i de la guàrdia civil, com es pot dir que són muralles humanes llançades contra els cossos de seguretat i ordre públic? Com si cada persona fos un obús o un míssil, que es trobaven a casa, i un dels que ara és pres polític o exiliat hagués anat pitjant botons vermells i els míssils haguessin partit de casa i haguessin anat cap a l’escola a llançar-se tots junts contra la policia, com a vertaderes muralles humanes. Com així no se’ls ocorre, als dirigents de Vox, del partit que ha acusat si els presos polítics vomitaven o escopien, i que ara vol posar muralles com la de Trump a Mèxic, però a Marroc, per evitar l’entrada d’immigrants a Espanya, com així no hi llancen les muralles humanes catalanes? Doncs, tot l’entramat tumultuari, usat per voler demostrar que hi va haver violència per part d’una població pacífica, i que hi va haver participació violenta per part dels cossos i forces de seguretat de l’Estat, quan varen actuar amb una violència totalment desproporcionada i que el president del Tribunal Suprem no deixa que es vegi perquè no es demostri que massa persones cometen perjuri. Si no és un judici farsa, és un judici contra la democràcia, un judici a la democràcia, un judici d’un estat antidemocràtic.
Una Espanya antidemocràtica on s’ha fet de la mentida una manera de viure i de continuar creient que són demòcrates de tota la vida i que de les seves boques només surt la veritat, i així desmenteixen parlamentaris francesos que troben que actuen malament davant el procés català, i també volen oblidar i desconèixer que la conquesta i descobriment d’Amèrica va causar moltes morts i molt de robatoris en aquelles terres llunyanes i s’atreveixen a desmentir el president López Obrador de Mèxic, quan aquest exigeix que demanin perdó. Són orgullosos i no en demanarien mai. Tampoc mai no reconeixeran que una de les causes que la majoria de catalans vulguin un estat propi és que estan farts i cansats de rebre un tractament colonial, que això ha estat el tractament que s’ha aplicat durant molts de segles als que tenien una altra llengua i una altra nació, que tampoc mai no han volgut reconèixer. Que hi ha presos polítics i exiliats és d’una tan gran evidència que es cansaran de desmentir-la, però la veritat acabarà surant, per molts de Sánchez, Casados i Riveras que apareguin negant-ho.
