Una església arran del poble

Una església arran del poble (16/7/2015)
En el que serà una tònica dels propers mesos i anys, ja ha començat: grups unionistes escampant missatges de confusió entre la població per desacreditar qualsevol moviment de grups que defensen la independència. El darrer és la difusió de l’oposició en exclusiva manifestada per ARRAN (http://arran.cat/) a la construcció d’un monestir en el centre històric de Poblenou (Districte de Sant Martí) a Barcelona.
Aquesta oposició, en realitat, prové dels veïns d’aquest barri, entre els quals hi ha una assemblea d’aquesta organització juvenil, conjuntament amb l’AMPA de l’escola pública La Mar Bella, que llinda amb la plaça de Sant Bernat Calbó, on hi ha l’edifici parroquial que s’ha de derruir per problemes estructurals i on s’hi vol encabir un monestir contemplatiu catòlic (http://www.communautedelagneau.org). Per tant, més enllà de connotacions ideològiques o sobiranistes, de fons hi ha la reivindicació de la necessitat d’espais públics oberts de centralitat per aquest barri. 
Tant des d’un punt de vista veïnal com comercial els espais oberts, transversals, permeten una millora notable de la qualitat urbana, no sols a l’augmentar la connectivitat entre zones (en aquest cas entre el mercat i la rambla) sinó també per disminuir la densitat d’usos, tot permetent oferir serveis i espais de més qualitat. En aquest cas, a més, l’espai que ocupa l’actual parròquia ja tancada, a l’espera d’ésser enderrocada, va ésser guanyat per l’Església com una cessió d’un particular als anys 50 amb la consegüent requalificació per equipaments. Per tant, no és un posició urbanística amb rerefons històric ni molt menys amb valor per a la pròpia Església de Barcelona.
No obstant això, atesa la gestió patrimonial conservadora dels responsables de la jerarquia catòlica, en cap cas miren d’abandonar els seus actius sense més, i tracten d’aconseguir o bé permutes en d’altres posicions, o bé destinar-hi d’altres usos pastorals, com en aquest cas és un monestir. El patrimoni immobiliari de l’Església és de molt difícil gestió per estar associat a bens d’interès històric, d’una banda o de l’altre, per estar vinculada, encara que només sigui moralment, a la seva procedència en forma de donacions o llegats. Per això, de forma comú, els bens immobles de l’Església sovint no son bescanviats en diners per gastar en despeses corrents, i formen part d’inversions en noves instal·lacions o la seva transformació.
Moltes parròquies han pogut abordar reformes o adequacions d’habitatges pels preveres o locals de catequesis per la via de transformar els usos d’edificis adjunts als seus temples i d’altres espais, com font d’ingressos. Destinar aquesta antiga parròquia a un monestir és admetre que les parròquies existents al barri (de l’antiga Santa Maria del Taulat i la més nova de Sant Francesc de Paola) ja satisfan la demanda de serveis pastorals de la població circumdant.
Per això, el possible conflicte és de mera oportunitat. Si els veïns volen i necessiten un espai públic central més ampli ni la congregació beneficiària de l’eventual monestir ni els propis responsables del districte o del municipi han d’entendre que el conflicte és entre l’Església i els veïns, i encara menys en les organitzacions que donen suport a la socialització d’aquest espai. L’Església de Barcelona té moltes opcions per oferir espais on una jove comunitat monàstica d’origen francès pugui establir-se de forma prou permanent.
L’actual ritme de secularització permet pronosticar una gran quantitat de parròquies buides on només molt puntualment s’hi celebri alguna activitat religiosa (casaments o misses, principalment). Plantejar un conflicte pel destí d’un espai en clau religiosa no és mai una bona opció, malgrat els grups espanyolistes de dretes s’obstin en a mantenir adduint una Catalunya incrèdula repleta d’ateus.
Més aviat, convindria considerar una oportunitat de pastoral de senzillesa i de proximitat amb el poble per part de la Comunitat de l’Anyell i de l’Arquebisbat de Barcelona obrir un diàleg sobre les millors opcions d’aquesta fallida parròquia. Òbviament, com sempre, la decisió que es prengui mai serà del gust de tothom.
© Vicenç Plans, periodistavplans@gmail.com,  http://vplansperiodista.webnode.cat/ ,facebook