Aquest estiu passat va penjar les botes el que probablement ha estat el millor jugador català de la història. Oriol Ripol va començar jugant al BUC però va ser a Nova Zelanda on va decidir que ell a la vida volia ser jugador de rugbi professional. El seu somni es va fer realitat i, després de passar per la Santboiana i alguns equips més, el moment culminant de la seva carrera va arribar el 2006, als Sale Sharks, amb els que va guanyar la Premiership anglesa. Va renunciar a jugar amb la selecció espanyola i li hauria fet molta il·lusió defensar la samarreta de Catalunya en partits oficials.
Després d’haver-te retirat, què estàs fent ara?
Quan vaig acabar contracte amb els Worcester Warriors vaig decidir parar. De totes maneres, ara me’n vaig a viure a Suècia, la meva dona és d’allà, i estic pensant què fer. Hi ha diverses opcions. Vull entrenar i m’agradaria estar una temporada com a jugador-entrenador. Pot ser una bona opció per conèixer gent en un país nou fent el que he fet tota la vida. Però això m’ho estic pensant perquè en principi ja en tinc prou.
Tot i que ara marxes a Suècia, t’agradaria algun dia entrenar a Catalunya o col·laborar d’alguna manera amb el rugbi del nostre país?
Absolutament. És una cosa que jo ja tenia pensada i no descarto per res, fer alguna cosa a Catalunya seria com un somni per mi.
Ara que ja t’has mig retirat, doncs, què valores més de la teva trajectòria i quin moment destacaries per sobre dels altres?
Ui, n’hi ha tants! (riu) No, tots els moments que he viscut amb el rugbi són bons, totes les coses que he guanyat amb Sale, Northampton… Tota la trajectòria en general, tota l’experiència. Són onze anys de la meva vida que he passat aquí a Anglaterra. La gent que he conegut, l’experiència que he tingut, això és part de la vida. Són onze anys de la meva vida que no canviaria per res.
Amb el teu germà Roger, després de coincidir-hi a la Santboiana i La Moraleja heu tingut trajectòries separades. Com heu viscut aquesta distància?
La veritat és que estem molt units. Com que els dos hem triat aquesta feina i hem acabat sent jugadors professionals, encara que ell hagi estat a França i jo a Anglaterra, evidentment patim les mateixes coses, tenim les mateixes experiències i això ens ha unit molt. Estem molt connectats. Les coses que li passen a ell a mi ja m’han passat, i jo evidentment estic molt orgullós de que el meu germà hagi pogut fer el mateix que jo.
Una decisió sorprenent de la teva carrera ha estat la de renunciar diverses vegades a jugar amb les seleccions per centrar-te en els clubs. Com t’ha anat?
Evidentment m’ha compensat, si no no hauria arribat tant lluny en la meva trajectòria. Aquesta és una decisió que vaig prendre en el moment i que jo crec que va ser bona. Són les circumstàncies les que t’hi porten. Per mi era important jugar a l’estranger i construir-me la vida jugant a rugbi. Si hagués hagut de jugar amb la selecció espanyola m’hagués perjudicat a nivell professional. L’important era jugar al club, que és on em pagaven, a Espanya tampoc em pagaven gaire i hagués estat un pas enrere. Jo havia treballat molt, molt, molt per arribar on havia arribat i no volia que m’ho traguessin de les mans. El fet de prendre aquesta decisió ha estat molt positiva per mi.
T’hauria agradat poder competir amb Catalunya de manera oficial?
Evidentment, jo he tingut l’oportunitat de jugar per Catalunya amb els meus germans en alguns partits amistosos. No recordo quin va ser l’últim que vaig jugar, crec que era contra França Militar, després també contra Itàlia i contra la República Txeca, a l’Estadi Olímpic de Montjuïc. Jugar per Catalunya ha estat una de les millors experiències que he tingut. Malauradament no han estat partits oficials però hagués estat una gran alegria.
Malgrat el contenciós que hi ha als jutjats de París, creus que la Federació Internacional pot acabar acceptant Catalunya com a membre de ple dret?
És difícil. Jo espero que pugui arribar el dia, que ens puguin deixar competir oficialment. El que passa és que hi ha molta política pel mig i és un tema bastant difícil, però m’agrada pensar que hi ha una possibilitat.
Una de les teves imatges més destacades és de quan vas guanyar la lliga amb Sale i vas sortir a rebre el premi amb la bandera sobre les espatlles (que encapçala aquesta entrevista). Això va ser tota una declaració d’intencions.
Aquest va ser el moment més gran de la meva carrera esportiva i va ser una demostració d’on havia arribat, d’on venia i del que havia fet. De les decisions que havia pres per arribar fins allà. Una d’elles, no jugar per la selecció espanyola. Molta gent m’havia criticat molt i era una espècie de demostració bastant emotiva, també pel meu pare.
A Anglaterra coneixen la realitat de l’esport català? Què n’opinen?
Evidentment el Barça ens ajuda molt internacionalment, és un màrqueting bestial. Però a nivell de rugbi, els casos de Gal·les i Escòcia els permeten entendre que per Catalunya són els exemples a seguir d’equips que competeixen internacionalment.
Parlant de rugbi internacional, com veus el Sis nacions d’aquest any? Creus que l’Anglaterra-Gal·les d’aquest dissabte pot decidir el campió o França també hi tindrà alguna cosa a dir?
Mai se sap. Gal·les està jugant bastant bé. Anglaterra ha fet molts canvis, han canviat l’entrenador, estan fent reformes, tenen un capità nou i molt jove, sense gaire experiència internacional. Tot són incògnites, però sens dubte serà un gran partit i molt agradable de veure.
Més informació a www.seleccions.cat
