El 27 de juliol de 2016 és/serà una data a recordar en la historia contemporània de Catalunya. El passat dimecres el Parlament de Catalunya va votar per majoria absoluta de 72 vots les conclusions de l’estudi del procés constituent. La màxima expressió de la sobirana del poble català, el Parlament de Catalunya, va començar la desconnexió, tot aprovant un mecanisme unilateral democràtic -reforçat, blindat pel mandat democràtic de les urnes- per trencar, pacíficament i democràticament, amb l’Estat espanyol. Aquest és un pas endavant important, un veritable punt d’inflexió que ens apropa més a la normalitat democràtica; és a dir, a la sobirania plena dintre de la interdependència europea.
Ara es pot dir que entrem en una nova etapa; en un autèntic període de transició. El ple del passat 27 de juliol va ser dur i aspre, la crispació política va pujar de to, però els 72 diputats independentistes van ser un bloc compacte. Ara s’inicia el veritable procés, ple de dificultats, com sempre, però amb una especialitat: el xoc de legitimitats, el qual només es pot resoldre votant : exercint el dret a decidir de debò ; és a dir, exercint lliurement el dret a l’autodeterminació. Aquesta successió d’esdeveniments polítics amb la finalitat de exercir la desconnexió va en paral•lel amb una greu crisi política i democràtica a l’Estat espanyol. En alguns cenacles polítics madrilenys ja es parla d’anar a unes terceres eleccions; per altra banda, la reacció del govern espanyol és la clàssica: mobilitzar l’aparell judicial contra un acord legítimament adoptat per una majoria sorgida de les urnes. De fet, això no és cap novetat. La resposta del govern espanyol al clam diàfan del poble de Catalunya a favor de la serva llibertat nacional és la reacció d’una democràcia de molt baixa qualitat. Algunes veus a Europa com l’exministra d’assumptes relacionats amb la UE de Suècia Birgitta Ohlson ha posat Madrid coma exemple de països del club dels 28 que no només contribueixen a la crisi econòmica comunitària, sinó també a la democràtica.
En síntesi, anem per bon camí, però encara cal que ens reforcem més, que la cohesió social es mantingui i que la mobilització cívica no s’aturi. És l’hora d’exercir el dret a l’autodeterminació a través de l’activació d’un procés constituent, plural, transversal, participatiu i popular
