Una Croada estèril

(Versió estesa a 3500 caràcters de l’article publicat a El Punt Avui el 08-Oct-19)
La lluita contra les drogues va començar al món occidental més o menys uns 100 anys enrere als EUA i, avui dia, després de ser exportada a tot el món, de bon grat o per força, utilitza una quantitat fabulosa de recursos governamentals, amb enormes impactes en la vida d’ingents quantitats de persones. I quin és el resultat de tot aquest esforç? Això és el que analitza Johann Hari, utilitzant xifres i resultats reals de forma molt documentada, a Chasing the Scream (2015), un llibre extremadament recomanable.
No ens sorprèn aprendre que un dels principals problemes de la prohibició de les drogues, és que és, en si mateixa, una molt potent causa de l’aparició i puixança de les màfies de tota mena. I això és copsat com ningú per les mateixes màfies, com il·lustra l’exemple paradigmàtic de Chris Hanson, cap de l’agència antidroga de Califòrnia als anys trenta. Eren els primers temps de la guerra contra les drogues, i encara hi havia clíniques a Califòrnia a on es proporcionaven drogues de forma controlada als usuaris. Hanson va liderar una campanya massiva per a tancar els doctors d’aquestes clíniques, i més tard es va provar als tribunals que rebia diners a carretades directament de la màfia xinesa. Alhora, il·legalitzant la droga, s’empeny tot el seu consum i tots els consumidors a la il·legalitat i, tot seguit, a la marginació i exclusió social: als EUA, un cop algú és detingut, queda exclòs de totes les oportunitats normals a la nostra societat.
Però com que el negoci depèn dels volums venuts; els volums venuts, del territori que es controla; i el territori no es pot protegir de cap manera legal, aleshores els distribuïdors es veuen abocats a recórrer al terror com a única forma de dissuadir possibles competidors: fer barbaritats cada cop més grosses, perquè un simple tret al cap ja no intimida. Així, l’espiral de violència, com veiem ara i adés a Mèxic, amb crims cada cop més esgarrifosos, és inevitable.
Alhora, l’incentiu dels distribuïdors és adulterar les drogues tant com sigui possible, i els consumidors no tenen cap manera de protegir-se’n, perquè les drogues no estan subjectes a cap mena de control de qualitat. Molts cops, aquestes adulteracions es fan amb productes que són directament nocius per a la salut dels consumidors, multiplicant les conseqüències negatives del propi consum de droga. La mateixa il·legalitat també fa que sigui més fàcil moure volums petits que grans, i això també incentiva als distribuïdors a traficar amb drogues cada cop més dures: els consumidors assoleixen el mateix impacte amb quantitats més petites, per les quals es poden cobrar els mateixos preus que abans. I així, els usuaris són arrossegats sempre cap a drogues més dures.
 
Altres conseqüències? Bilions de dòlars de guanys per a les màfies; corrupció de policies i funcionariat; acaparament de recursos policials que es podrien utilitzar altrament; etc …
 
Tota aquesta lluita hauria de conduir a menys drogues als carrers, ço que n’hauria d’augmentar els preus. La realitat? Que als EUA, al 1981 un gram de cocaïna valia 379$ i un d’heroïna 311$, i al 1998, en valien 169$ i 180$ respectivament. En altres paraules, un fracàs absolut. I si s’aturés la guerra contra la droga als USA, s’estalviarien 41,000$ milions cada any. I si, endemés, les drogues fossin legals i gravades com l’alcohol i el tabac, representarien uns ingressos extres de 46,700$ milions cada any. En conjunt, 87,800$ milions extres de recursos disponibles als USA, any rere any, per a poder cuidar millor els seus ciutadans.