Una consulta impossible

Quan el món sobiranista encara segueix només pendent de saber la data i pregunta de la consulta, un fet molt significatiu ha passat en la darrera conferència política del PSOE celebrada a Madrid. El PSC ha tornat a la cleda del socialisme espanyol, desdient-se dels seus anteriors flirtejos amb el dret a decidir.
Amb l’excusa de recolzar només una consulta “acordada i legal” amb el govern central –fet impossible per l’actual conjuntura política- Pere Navarro i la plana major del PSC han decidit fer marxa enrere per tornar a ser la sucursal del PSOE a Catalunya. El miratge d’un socialisme català sobirà s’ha esfumat definitivament. Aquesta deriva reculant s’ha confirmat en el recent Consell Nacional del PSC, on els crítics catalanistes han estat durament escombrats.
A partir d’aquí, el destí de la consulta està sentenciat. Perquè sense el concurs del PSC és molt difícil organitzar-la logísticament. Ho ha advertit el professor Joan Fonollosa i Guardiet, autor del llibre Espanya explicada als catalans, sense que cap membre del Consell Assessor per a la Transició Nacional s’hagi pronunciat encara sobre la qüestió.
Es dóna per fet, sobretot perquè el mateix govern del PP ja ho ha avisat, que de seguida que la Generalitat concreti la consulta, es presentarà un recurs al Tribunal Constitucional. Que ningú dubti que els jutges que van passar el ribot a l’Estatut de la Moncloa, situaran el referèndum català en la més absoluta de les il·legalitats.
Per tant, si després d’això el nostre govern insistís en fer-la, podria incórrer en la desobediència i mantenir-s’hi en funció de les seves possibilitats. Amb això vull dir que el president Mas i els seus consellers podrien ser denunciats, que es tallaria el flux de capital que Madrid dóna a Catalunya amb comptagotes, arribant a la suspensió parcial o total de l’autonomia en els casos més extrems. Amb tot, i malgrat la gravetat de la situació, aquests són aspectes que el nostre govern podria resistir si té al seu costat la majoria del poble.
Tanmateix, per realitzar una consulta seriosa es necessita el recolzament sense matisos dels municipis. Altrament seria una reedició de les “consultes populars” de fa uns anys, sense cap transcendència jurídica. I si tenim en compte el fatal viratge del PSC, ens trobem que els principals municipis de Catalunya, a part de Barcelona, estan en mans de socialistes i populars.
Així L’Hospitalet de Llobregat, la segona ciutat del país, està governada per Núria Marín, alineada amb el sector espanyolista del PSC. La tercera, Badalona, està en mans del pepero Xavier García Albiol, un anticatalanista recalcitrant. I les següents en nombre d’habitants, Terrassa, Sabadell, Lleida i Tarragona, així com importants urbs de l’àrea metropolitana com Santa Coloma de Gramenet o Cornellà de Llobregat, on l’independentisme és minoritari, estan en mans (exceptuant Lleida) de l’ala espanyolista dels socialisme català.
Per tant, imaginant que es pugui superar el sabotatge d’ICV i UDC a una pregunta binària i homologable -cosa que ja s’albira prou difícil- es convoqués la consulta, ¿quina validesa internacional tindria si gairebé la meitat dels ciutadans de Catalunya no poguessin votar-la pel boicot d’aquests ajuntaments? ¿Quina força tindria la Generalitat per imposar-la estan en fals sota la legalitat espanyola? ¿No s’acabaria produint així la tan temuda fractura social, atiada al seu torn per les forces antisobiranistes?
Per tant, tenint en compte aquestes condicions objectives, cal pensar que la consulta no és que no sigui ja possible per la traïció del PSC als postulats bàsics del dret a decidir, sinó que a aquestes alçades potser ja no és ni desitjable. Ara mateix, sense els sociates, els partidaris de la consulta no arriben als dos terços de diputats. Una inútil i exigua majoria, invàlida inclús per tramitar una simple reforma estatutària.
El professor Fonollosa proposa que si realment els catalans volen guanyar-se l’estat propi, el Parlament tiri pel dret amb una declaració unilateral d’independència, obviant fins i tot unes eleccions plebiscitàries que pel seu mateix caràcter també podrien ser anul·lades per l’estat espanyol. O, com a mínim, que s’apliqui una política de fets consumats, convertint els comicis europeus del 2014, els municipals del 2015 o els autonòmics del 2016 en unes plebiscitàries encobertes, com les que van fer caure la monarquia el 1931.
Ferran Soldevila ja ens avisava que, històricament, als catalans ens ha perdut sempre un excés de legalisme i tacticisme pactista. Els subterfugis dels Duran i els Navarro són paradigmes de les actituds que sovint ens han fet fracassar col·lectivament. Cal doncs superar d’una vegada per totes aquest estadi immadur si volem ser un poble adult i obtenir l’emancipació. Ara mateix, la millor eina que tenim per assolir els nostres objectius nacionals és la famosa DUI.
Tanmateix que ningú hi vegi en ella la gran panacea. El resultat d’aital acció seria un escenari d’enfrontament obert a tots nivells. És probable que la reacció d’un estat amb greus mancances democràtiques com l’espanyol, ens aboqui a un panorama de tensió extrema. Tampoc no es poden descartar brots de violència com no hem vist aquí des de fa temps.
Ara bé, una empresa tan formidable com redimir una nació no està feta per a covards ni per a pusil·lànimes. Mai s’ha pogut fer una vera truita sense trencar abans els ous. I precisament perquè els republicans independentistes volem el millor per al nostre poble, hem d’estar preparats pel pitjor i actuar en conseqüència.
Davant d’aquesta cruïlla ens hem d’acoquinar i renunciar als nostres postulats? En absolut. La llibertat mai no surt de franc. Farà dos segles, un expert en tractar als espanyols i als seus col·laboracionistes, el libertador Simón Bolívar, ja va dir: “Para el logro del triunfo siempre ha sido indispensable pasar por la senda de los sacrificios.”