De cara a la final de copa d’aquest divendres contra l’Athletic de Bilbo, darrer partit oficial de l’era Guardiola, us oferim aquest repàs de les sis finals que sengles equips han disputat des de la primera edició de la competició l’any 1903, any el qual, per cert, els lleons van derrotar el Maligne per 3 gols a 2 al Hipódromo de Madrid en l’últim partit de la lligueta que van jugar Madrid FC, que encara no era real, Athletic Club de Bilbo i alguns dels seus jugadors de la franquícia de Madrid –futur Pateti- i un Apañó dit ençà Club Español de Barcelona. El format de lligueta entre 3, 4 o 5 equips continuaria encara alguns anys abans de mutar la competició cap a un format d’eliminatòries. Durant aquest inici de la competició hi havia una mena de lliga classificatòria per regions –nord, llevant, sud, etc- que aportaven un guanyador a la fase final.
Un petit precedent
Un any abans, el 1902, any de la majoria d’edat de l’avi d’en Juanka, s’havia celebrat l’antecedent de la competició, l’anomenada Copa de la coronación, a on van participar 5 equips: FC Barcelona, Madrid FC, New Foot-ball –de Madrid també- Club Español de Foot-ball i Club Vizcaya –integrat per jugadors dels lleons i d’un altre equip anomenat Bilbao FC. Aquella competició la va acabar guanyant el Club Vizcaya davant del… si, FC Barcelona. Els gols d’Astorquia al minut 10 i de Cazeaux el 20’ van tombar un incipient Barça que només va poder anotar de la mà de Steingberg, al minut 75’. L’èxit del torneig obligaria els clubs –recordem que encara no hi havia cap federació estatal de futbol, que seria fundada el 1913, a diferència de Catalunya que ja comptava amb una federació de futbol des de l’any 1903- a celebrar un torneig similar la temporada següent, competició ja coneguda com a Copa del rei o Copa d’Espanya.
Gijón, 1920: Barça 2 – 0 Athletic
A la fase final, disputada entre el 28 de març i el 2 de maig de 1920, van acudir set equips de les regions centre –Madrid FC-, sud –Sevilla FC-, gallega –Reial Vigo-, Astúries –Sporting-, Biscaia –Athletic Club de Bilbo-, Guipúscoa –Reial Unió- i Catalunya –FC Barcelona. La regió de Llevant no va aportar cap representant en no haver-se disputat cap final. El Barça va passar de quarts en eliminar el Sevilla, que no es va presentar a l’eliminatòria perquè la seva proposta de jugar tots dos partits a Madrid va ser rebutjada. Les picabaralles i els escàndols d’avui dia tenen un clar referent si mirem en la història.
A semis el Barça va eliminar el Reial Unión després de guanyar per 1 a zero a Euzkadi amb gol de trencaxarxes Alcántara i empatar a quatre a Barcelona. A l’altre semifinal l’Athletic va derrotar el Reial Vigo per un parcial de 3-1 a l’eliminatòria. La final, inèdita fins aleshores, enfrontaria a bascos i catalans.
La final es va disputar al Molinón de Gijón el 2 de maig de 1920, davant de 10.000 espectadors. Els Zamora, Sancho, Samitier, Sesúmaga i Alcántara –dirigits pel primer entrenador oficial del Més que un Club, l’històric i trionfant Jack Grennwell- s’enfrontaren als Sabino, Belauste, Rafael Moreno Pichichi i Etxeberria de Billy Barnes.
El partit va discórrer entre els continus atacs vascos i les aturades con gran bravura del mític Zamora. L’anècdota del partit, que segurament hagués estat portada i mereixedora de setmanes i setmanes de “Villaratos” i presumptes ajudes arbitrals per part de la premsa de la nació de Madrid, va ser el penal comés per Coma i que va transformar el davanter Laca. Bertrán de Lis, el Teixeira del partit, no només va anul·lar el gol perquè va considerar que Etxeberria havia trepitjat l’àrea abans del llançament, sinó que va assenyalar falta a favor dels culers –quan havia d’haver ordenat repetir el penal. Martínez en el 70’, recollint un centre de Plaza amb el pit, feia l’un a zero. Alcántara rematava la feina amb un xut creuat deu minuts més tard. El Barça guanyava la seva quarta copa i derrotava al que fins llavors era “rei de copes” amb 7.
1932: Visca la República!
Competició aquest any de 28 equips de gairebé 12 parts de l’estat. Destaquem aquí la presència de tres equips catalans com són el Barça, l’Apañó i el Júpiter, a més de l’històric club extremeny del Don Benito FC. Disputada entre l’abril i el juny de 1932, seria la primera Copa de la República disputada com a tal, atès que un any abans la competició havia començat sota la denominació de Copa de España un 12 d’abril de 1931…
Degut a la configuració del torneig, el Barça –juntament amb el Maligne, l’Athletic i l’Unió Club- va passar directament a quarts de final, a on va eliminar el Blavència per un parcial de 5 a 2 a l’eliminatòria. El Madrid FC, per la seva part, va caure a les primeres de canvi amb el Deportivo de la Corunya. A semifinals, el Barça es va desfer del Donostia, i va classificar-se a semifinals juntament amb l’Athletic, l’Apañó i el Celta, equip el qual va eliminar. A la final s’acabaren trobant lleons i catalans. Aquesta vegada, però, sense sort pels culers.
La final es va disputar el 19 de juny de 1932 a Chamartín davant de 25.000 persones. El gol de Agustín Sauto “Bata” el minut 55’ va ser suficient per dur-se la copa. Aquesta generació de jugadors s’enduria cap a Bilbo quatre copes seguides entre els anys 1930 i 1933 que, sense comptar les quatre copes que el Maligne té entre 1905 i 1908 –quan el torneig era de quatre equips i celebrat a Madrid en honor del rei-, es un rècord encara no superat per cap equip.
1942: Club de Futbol Barcelona contra Club Atlético de Bilbao
En els anys durs de la postguerra i amb un canvi de noms, va tornar a haver-hi un Barça-Athletic a la final de copa. 1942 serà un any recordat perquè en cosa d’un mes el Barça va haver de jugar la final de copa i la promoció de descens a Segona Divisió. L’equip dels Balmanya, Raich, Escolà i Martín va fer una sensacional competició copera, derrotant a la final a l’Athletic de Zarra, Iriondo i Panizo amb un 4-3 a la pròrroga. Dos gols d’Escolà i dos de Martín –un d’ells el de la victòria a la pròrroga-, van atorgar el trofeu als culers en un partit que va haver de ser interromput degut a la tardança del general Frankuster, que va arribar 10 minuts tard al partit, cosa que va provocar que l’àrbitre parés el partit i saludés braç estès el dictador. Aquesta final de copa es va disputar a Madrid, com succeiria gairebé cada any durant la dictadura.
A la promoció de descens el Barça derrotaria el Múrcia per un contundent 5 a 1. Però la història no s’acaba aquí. Encara es tornarien a enfrontar bascos i catalans els anys 53, 84 i 2009. Continuarà…
Xaviero.
