El terme nació té dues accepcions oficials, més una de meva, que seria: “Aquella comunitat de persones que són solidàries entre elles, de bon grat”. Però ara toca cenyir-se a les definicions històriques.
Per una banda, ‘nació’ significa lloc on es neix, i el seu ús és tan antic, que ja es feia servir en l’època dels romans per distingir els provincians respecte als romans nadius.
Aquesta accepció de ‘nació’ va evolucionar en el temps, fins a acabar referint-se també al territori amb uns costums culturals, una llengua i uns trets característics, diferents dels dels territoris afrontats. Seria, doncs, la visió folklòrica del terme ‘nació’. A vegades, per distingir-la de l’altra accepció històrica del mot, per referir-se a aquest concepte de ‘nació’, es fan servir els eufemismes ‘realitat nacional’ o ‘nacionalitat’.
Així, quan sentim els polítics parlar de ‘nació de nacions’, o bé sentim dir que Andalusia és una nació, no ens hem pas d’esglaiar. Simplement, s’estan referint a la ‘nació’ segons la visió folklòrica del terme.
A partir de finals del segle XVIII però, una nova concepció del terme ‘nació’ va confegir-se. La nació passava a ser un territori delimitat i amb el destí diví d’esdevenir una Unió Perpètua indissoluble, pels segles dels segles. I perquè així fos, en aquest territori hi serien d’aplicació unes lleis quasi-sagrades. Fent això, s’establia el concepte de ‘nació jurídica amb Unió Perpètua’.
D’alguna manera, es permutava el lligam ferri que hi havia hagut fins al moment, a través l’absolutisme dels reis de l’època, per un lligam ferri de nou encuny, assolit a través de lleis pètries aplicades als naturals d’un territori, de forma que res ni ningú pogués alterar dit lligam, sota cap concepte. No calia que la població dels territoris fos culturalment homogènia, perquè, els drets i deures passaven a ser exactament iguals per a tothom. Ultima hora, s’estava trencant amb l’absolutisme que advocava justament per la superioritat d’uns homes respecte dels altres davant la llei, oi? D’aquí el “Liberté, égalité, fraternité” francès.
A banda, i com a colofó de la conformació de la nació, s’esqueia redactar una Constitució que posés per escrit tots aquests principis inamovibles. No es tractaria pas d’una Constitució a l’estil medieval, a tall de pacte entre estaments, sinó que es prendria el sentit literal del mot, això és, es plasmarien els termes de la constitució de la nació en un escrit quasi-sagrat.
Molta gent es pensa que aquesta manera d’entendre la nació prové de la revolució francesa però, vertaderament, on primer es va posar en pràctica, va ser en la independència dels Estats Units d’Amèrica respecte del regne anglès.
Concretament, la declaració de la independència dels USA va ser l’any 1776, dotze anys abans de la revolució francesa, que va ser l’any 1789.
Pel que fa a la Constitució, l’estatunidenca va ser redactada l’any 1787, mentre que, en el cas de la francesa, ho va ser el 1791, quatre anys més tard, doncs.
Aquest decalatge en el temps és important, perquè el tercer país que va prendre aquestes idees de nació com a Unió Perpètua, suportada sobre una Constitució concebuda com un escrit quasi-sagrat, va ser precisament Espanya, l’any 1812.
Així doncs, la Constitució passava a ser un document jurídic gens lax, on no hi cabia cap interpretació esbiaixada del que s’hi descrivia. Si hi quedava establert que el territori nacional anava de tal punta a tal altra, tot ciutadà de la nació, dit nacional, estava obligat a defensar-lo; amb la seva vida, si calia. I a l’inrevés. Si algú tenia la pretensió d’alterar el territori que comprenia la nació, o bé d’obviar-ne les lleis quasi-sagrades dictades en la Constitució, la resta de nacionals passaven a tenir l’obligació de protegir la nació contra qualsevol atac que la posés en destret. Per cert, d’aquí ve que els franquistes s’auto-anomenessin ‘nacionals’ i fessin un ‘alzamiento nacional’ per defensar l’statu quo.
Pot semblar exagerat, però la història ens demostra que realment les nacions jurídiques amb Unió Perpètua funcionen, i actuen, així.
Per exemple, tothom dóna per fet que la guerra civil nord-americana va ser per una disputa entre els abolicionistes del nord i els esclavistes del sud, però la realitat va ser força diferent.
Quan el nordista l’Abraham Lincoln esdevé president dels USA l’any 1861, els estats del sud, molt en desacord amb l’elecció, hi envien els seus dirigents amb la intenció de pagar a l’estat central federal una certa quantitat de diners, a canvi poder d’abandonar la nació nord-americana.
La resposta del president Lincoln sonarà molt als catalans: “No us reconec com a governants de cap estat independent o independitzable. La sobirania recau únicament en el conjunt de la nació federal americana. El sol fet de considerar acceptar els vostres diners ja significaria trencar la Unió Perpètua en què es basa la nostra nació”. Alhora, també els va recordar que la propietat dels territoris del sud era federal, o sigui de tots els nord-americans, i no pas particular de la gent que habitava aquells trossets del territori nacional. Els confederats no podien vendre’s una cosa que no era seva a efectes legals.
És l’equivalent americà de l’”España es una unidad de destino en lo universal”, que sentiríem dir 100 anys després en boca dels franquistes.
Naturalment, Lincoln no va deixar més alternativa que l’ús de les armes, si es volia trencar la nació. I, òbviament, tothom qui creia en aquest concepte de nació jurídica, va defensar-la també amb les armes i, fins i tot, va considerar legítim exterminar tothom qui pensés que podia trencar la nació, fos durant la guerra civil o fos un cop acabada, com si d’heretges es tractessin. Per cert, en Lincoln fou assassinat per un confederal al final de la contesa, en venjança del tracte rebut.
El bel·licisme habitual dels Estats Units deu tenir molts motius, però un d’incontestable és que, aquesta necessitat de tenir enemics exteriors nazis, soviètics, yihadistes, espaldas mojadas, etc., es deu en el reconeixement implícit de la feblesa de la cohesió de la seva nació, per molt que a les pel·lícules ens facin creure just el contrari. És allò del “mira de què es vanta i sabràs què li falta”. Tinguem clar que les cicatrius de la guerra civil mai s’han curat del tot, especialment a Texas, i que les crítiques estereotipades, entre els habitants dels diferents estats, sovintegen molt més que no ens pensem.
Per la seva banda, França i Espanya també s’han enfrontat a disgregacions de la seva sagrada nació indissoluble.
En la constitució del 1812, Espanya es definia com un vast territori repartit entre l’Espanya peninsular, la insular, l’africana i la d’ultramar. És cert que al llarg dels segles XIX i XX va anar perdent territoris, però va ser sempre per via de les armes; recordem la guerra de Cuba, la guerra al Rif, etc.
França també va acabar perdent Algèria per les armes, per exemple. Però, en aquest cas, malgrat perdre territori, no va deixar que cap ‘nacional’ es quedés en el país independitzat i els va forçar, literalment, a anar a viure a la metròpoli. Això refermava la noció que cap ciutadà de la nació pot marxar-ne. Però ho van pagar car, molts dels problemes actuals de les banlieues provenen d’aquesta decisió presa.
Tornant a Espanya, és evident que els qui van redactar la constitució del 1978 tenien molt clar tots aquests conceptes. Catalunya i el País Basc hi són simplement tractats de ‘nacionalitats’, i s'hi deixa clar que els seus ‘fets diferencials’ són merament folklòrics i no pas atorgadors de cap ‘dret diferenciat’.
El famós Estatut català, avortat, pretenia precisament elevar l’estatus de Catalunya al nivell de nació jurídica, amb dret a la sobirania popular, cosa que hagués posat Catalunya a l’alçada de les nacions nord-americana, francesa, o de la pròpia espanyola. No ens hem d’estranyar, doncs, que es digués als catalans, per activa i per passiva, que estaven demanant un impossible. Com és sabut, finalment, els guardians de la nació van treure el ribot i van ‘cepillar’ el text de l’Estatut, fins a eliminar-ne qualsevol pretensió.
El motiu és obvi, una nació jurídica basada en un territori concret, i amb una Unió Perpètua, per definició, no pot contenir una altra nació jurídica d’igual nivell, perquè implicaria aplicar lleis diferents per als nacionals de diferents territoris, i això és just el que volia evitar la nació jurídica espanyola amb la forma en què va ser concebuda.
Com a molt, una nació jurídica amb Unió Perpètua, com ara Espanya, pot associar-se en temes d’igualtat amb una altra nació jurídica equivalent, per exemple França, i constituir juntes un ens supranacional com és la Unió Europea, sempre posant com a condició que no hi haurà ingerències entre els estats en qüestions domèstiques.
Per això, quan el primer ministre de França diu que Catalunya és un afer intern espanyol, ho diu pensant en termes de nació jurídica amb Unió Perpètua, que l’obliga a tenir un respecte absolut en els afers que pertoquen a territoris d’altri, i de les lleis que s’hi apliquen.
De fet, el paternalisme constant que observem per part dels mandataris dels Estats Units envers França o Espanya, no és tant per allò d’haver-los salvat del nazisme, com per la potestat que atorga als USA el fet d’haver estat la primera nació jurídica en la versió Unió Perpètua i haver servit de model a les que aparegueren posteriorment.
Tenint present tot el dit, la frase d’en Pla que diu que “no hi ha res que s’assembli més a un català de dretes que un català d’esquerres”, s’explica fàcilment. Els polítics espanyols d’esquerres vetllen tant o més que els de dretes per preservar la nació jurídica espanyola. No ens ha d’estranyar, doncs, el silenci clamorós dels intel·lectuals d’esquerres espanyols en la causa de l’independentisme català o basc. Com a molt esquiven la qüestió autodefinint-se internacionalistes, per allò de no haver de donar la raó explícitament als oponents de dretes.
Per contra, si ens hi fixem, ni el Regne Unit ni el Canadà tenen aquesta concepció de la nació jurídica d’Unió Perpètua. Això els va permetre acceptar, de forma relativament fàcil, la celebració dels referèndums d’independència vinculants, tant a Escòcia com en el Quebec.
Per tot això, cal tenir molt clar que Espanya mai permetrà un referèndum d’independència vinculant en cap dels seus territoris nacionals. Ni mai ningú li ho imposarà des de fora. Cal perdre tota esperança. El famós “Cas dels catalans”, derivat de la Pau d’Utrecht, no existeix en cap dossier diplomàtic.
També cal tenir molt clar que, si mai es reforma la Constitució, segur que es continuarà fent amb la mateixa visió d’Unió Perpètua inalterable. En cas de no ser així, estaríem realment assistint a una refundació d’Espanya. O a la seva desaparició, segurament. El famós bipartidisme PP-PSOE, no és res més que una lluita per terra, mar i aire, finançada i auspiciada per tots els poders fàctics, per assegurar-se que mai hi hagi una majoria alternativa que pugui forçar aquesta hipotètica refundació. I si mai s’hi acosta, com en el 1936,… sempre hi haurà algun militar salva-pàtries prest a reconduir la situació.
Ha de quedar ben entès, doncs, que si es modifica la Constitució espanyola, i es fa la concessió de fer aparèixer el terme ‘nació’ en el redactat en referir-se a Catalunya, País Basc, Galícia o, fins i tot, Andalusia, segur que s’hi palesarà que simplement es tracta d’un reconeixement d’aquests territoris nacionals com a nacions folklòriques no-jurídiques. En cap cas la nova Constitució atorgarà cap ‘dret diferenciat’, ja que, per definició, les lleis dels estats jurídics com l’espanyol han de ser d’aplicació a tots els seus nacionals per igual.
I menys encara s’obtindrà el dret a autodeterminar-se i a convertir-se en estat sobirà, perquè aniria contra l’essència de la unitat territorial, que ha de perdurar pels segles dels segles.
Es toleren els fets diferencials, sí, però sempre que no impliquin diferències jurídiques entre els nacionals.
Això ens porta a concloure que Espanya no serà mai confederal ni federal asimètrica, sense un procés de refundació de final incert. Precisament, l’Ibarretxe va pretendre aconseguir-ho obviant aquest pas i li van deixar ben clar que, o hi renunciava, o anava a la presó.
Si algú està pensant en el concert basc i navarrès com a ‘dret diferenciat’ ja establert actualment, caldria fer-li notar que, si se’ls permet tenir-lo, és precisament perquè ho usen com una arma contra les seves aspiracions independentistes. Només falta que insinuïn als bascos que, si segueixen emprenyant, perdran el concert i s’acaben les pretensions de cop, ipso facto. Ho hem vist repetides vegades. Segurament, el 1978, els pares de la Constitució tenien al cap fer la mateixa concessió a Catalunya, per tenir-nos igual de collats, però sigui per una genialitat d’en Jordi Pujol en no acceptar-ho, o sigui perquè es va considerar que era econòmicament inviable, hi van renunciar i ara tenen una arma llancívola menys contra l’independentisme català.
Amb tot el dit, resulta evident que França i Espanya no s’avindran mai a reconèixer la independència de Catalunya, sigui quin sigui el mandat obtingut a les urnes d’unes eleccions plebiscitàries. Però, cal tenir present que, per coherència amb la seva història, els Estats Units tampoc s’hi avindran. Com explicaria l’Obama als estats del sud que ara aplaudeix la disgregació d’un territori d’una nació feta a imatge de la dels USA, si els seus antecessors van forçar una guerra civil traumàtica, precisament per evitar una disgregació similar en la seva nació?
També, com a excusa per frenar-la, se sol esgrimir que a la Unió Europea tampoc li interessa la independència de Catalunya, per allò d’evitar un efecte contagi i que Europa s’acabi convertint en un trencadís gaudinià. Però, en realitat, el que no es vol, de totes totes, és un precedent de ruptura d’una nació jurídica establerta com una Unió Perpètua, teòricament indissoluble. Això sí que facilitaria infinitament la disgregació dels estats basats en lligams més febles i, sobretot, deixaria sense arguments els francesos i americans per oposar-se a la independència de Còrsega i Texas, per exemple.
Amb tots aquests condicionants, a Catalunya només li queda una carta per assolir la independència. Aconseguir el nombre més gran de reconeixements possibles per part d’estats no constituïts amb aquest concepte de nació a la nord-americana. Només així, i està per veure’s si seria suficient, es podria fer prou pressió perquè es donés el primer cas de ruptura d’una nació jurídica d’aquesta índole sense haver hagut de passar per les armes. Això sí, en fer-ho, Catalunya obrirà la caixa dels trons, a escala mundial.
Heus aquí la importància d’obtenir el màxim de vots a favor del sí a la independència a les urnes. Sense un mandat molt i molt clar, cap d’aquests estats candidats a reconèixer l’estat català no s’arriscarà a fer-ho, perquè de segur que li comportarà un enfrontament visceral amb totes les nacions jurídiques amb Unió Perpètua d’arreu del món.
Hi ha quelcom important a tenir present, i això és que cap independència és reconeguda immediatament. Cal tenir molta i molta paciència. Els nord-americans van declarar la independència l’any 1776, però no se’ls va reconèixer com a tal fins al 1783, set anys després. Portugal ho va fer el 1640, però Espanya no la va reconèixer independent fins al 1668, 28 anys després. I, més curiós encara és el cas del Rosselló, que va ser annexionat per França el 1659, però l’annexió no va ser legitimada fins al 1702, 42 anys més tard.
De tot això en podríem treure unes quantes conclusions:
Certament, el Decret de Nova Planta va suposar una greu retallada en la nació cultural catalana, però no va ser res en comparació a la laminació en el dret d’autodeterminació que va suposar la Constitució del 1812. Cal suposar que fou en represàlia per haver convertit Catalunya en una província francesa durant l’ocupació napoleònica.
La Constitució del 1812 va aconseguir tancar la porta als qui poguessin considerar Catalunya un territori sobirà que havia estat pres com a botí en la Guerra de Successió, ocorreguda cent anys enrere, i va desposseir als catalans, per sempre més, del dret a decidir la pertinença o no de Catalunya dins d’Espanya. De fet, d’aleshores ençà, ni tan sols el permetria decidir el grau de relació amb la resta d’Estanya.
L’altra conclusió a considerar és que el cèlebre “Atado y bien atado” de la transició no es referia pas a la continuïtat del règim franquisme, ni que fos disfressant-lo de democràcia, sinó que s’estava celebrant que la nova Constitució del 1978 es fes en termes de represa i perpetuació del model de nació jurídica amb Unió Perpètua que ja havia consagrat la Constitució del 1812. No ens ha de sorprendre que celebressin el bicentenari de la Constitució de Cadis sense estar-se de res, doncs.
També cal fixar-se en el fet que, quan en la Constitució es diu que Espanya és una nació, es fa en el sentit de nació jurídica a imatge de la nord-americana i no pas en el sentit de nació folklòrica. És obvi que, culturalment, Espanya no és gens homogènia, per molt que gent com el ministre Wert, i molts altres abans que ell, s’hagin entestat a espanyolitzar folklòricament a tord i a dret. Però no se n’ha estat d’intentar-ho. D’aquí que Espanya s’hagi apropiat, sense cap rubor, de la paella valenciana o del flamenc andalús, i els ven arreu del món com a cultura genuïnament espanyola.
Finalment, dir que si aquests dies veiem com amenacen els catalans amb corralitos, fugides de bancs, expulsió dels organismes europeus i internacionals, etc., no ens hem d’estranyar. Ho fan precisament perquè els guardians de la nació espanyola estan exercint la seva obligació de declarar la guerra (psicològica, de moment, penal més endavant) als qui promouen la ruptura de la nació espanyola. I en una guerra tot s’hi val, per immoral que sigui.
Corol·lari: si mai Catalunya fa la seva pròpia Constitució, haurà de tenir tots aquests precedents molt presents, per no recaure en els mateixos errors.
Per a qualsevol aportació constructiva a l'article, adreçar-se al correu electrònic indicat a sota. Si es considera una aportació prou valuosa, s'afegirà al final del text, anònimament o no, segons ho indiquis en la teva missiva.
Jordi Noguer
Publicat en aquest enllaç
http://www.golden.cat/guinness_ca.html
