Us reprodueixo l’article publicat l’1 de març de 2011 al número 1394 del setmanari El Temps sobre una comparativa entre la fiscalitat flamenca i la catalana
Bèlgica ja porta més de 200 dies sense govern i cap dels mediadors nomenats pel rei Albert II ha aconseguit posar d’acord els diferents partits per tal de formar el govern federal. El mediador i socialista flamenc, Johan Vande Lanotte, ha proposat un aprimament de l’administració federal, però la Nova Aliança Flamenca (N-VA) no cedeix i continua exigint el concert econòmic per a Flandes. Es tracta d’una petició del tot fonamentada, atès que Flandes pateix un dèficit fiscal respecte l’estat belga de més d’11.000 milions d’euros (el 5,5% del seu PIB). Només així, defensa l’NVA, s’acabaria amb la situació actual en què Flandes aporta a l’estat molt més del que aquest li retorna en inversions.
Així doncs, és fàcil establir una analogia entre la situació flamenca i la catalana. De fet, però, el cas de Catalunya és encara més dramàtic ja que el seu dèficit fiscal és gairebé el doble del flamenc i representa, aproximadament, el 10% del PIB català. Cada cop sembla més probable que Bèlgica s’acabi dividint en dos, i no únicament per diferències culturals entre francòfons i flamencs, sinó que també en gran part, per motius econòmics i financers. Tanmateix, mentre el dèficit flamenc d’un 5,5% sembla un motiu suficient per fer trontollar l’estat belga, Catalunya porta més de 30 anys amb un tracte fiscal molt pitjor sense que, de moment, hagi suposat una amenaça real per a la unitat de l’estat espanyol.
El cert però, és que les possibilitats que Catalunya obtingui el concert econòmic són molt escasses. Amb tot, cada vegada és més necessari, ja que la Generalitat ha arribat a uns nivells d’endeutament i de falta de recursos propis que amb prou feines pot fer front a la despesa pública bàsica. Seria una gran contrasentit que a Catalunya no poguéssim pagar els salaris dels nostres metges i que, al mateix temps, els menús dels hospitals fossin gratuïts a altres comunitats autònomes com Andalusia o Extremadura. Però aconseguir el concert econòmic és gairebé una quimera, ja que Catalunya suposa un negoci rodó: malgrat representar el 16% de la població i el 20% del PIB, aporta gairebé el 25% dels impostos recaptats a tot l’estat.
Les xifres parlen per si soles, però només aconseguirem el concert econòmic si, primer de tot, els catalans n’estem completament convençuts. I, segon, si els partits polítics catalans ens mantenim ferms i units per aconseguir-ho. I si es demostra que és impossible, aleshores només quedarà el que molts -i cada cop més- defensem com la millor solució: avançar cap a la plena sobirania.
